comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos mensuales: julio 2014

Comentaris virus-lents (17): Un cas «històric» d´Ébola a Europa.

Deja un comentario Publicado por en julio 8, 2014

El virus pren el seu nom de la ciutat alemanya de Marburg, on va ser aïllat el 1967, fa menys de 50 anys, després d’una epidèmia de febre hemorràgica que va estendre’s entre el personal de laboratori encarregat de cultius cel·lulars d’una factoria de Hoechstque havia treballat amb ronyons de micos verds ugandesos (Cercopithecus aethiops) importats feia poc, que van resultar estar infectats. En total van emmalaltir 31 persones. Dels 25 casos d’infecció entre el personal del laboratori, per contacte directe amb els micos, set d’ells van morir (taxa mortalitat 23%). Els altres casos van comprendre dos metges (infectats al punxar-se accidentalment amb les xeringues que van utilitzar per extreure sang a personal malalt del laboratori), una infermera, un ajudant d’autòpsies i l’esposa d’un metge veterinari. En tots aquests casos el contagi es va produir per contacte directe amb una persona infectada.

Entre 2004-2005 es va donar a Angola el que acabaria sent el major brot de febre hemorràgica de Marburg de la història. Es va originar a la província de Uige l’octubre de 2004. Després d’identificar l’últim cas confirmat en laboratori, el juliol de 2005, el Ministeri de Salut havia notificat un total 374 casos, incloses 329 defuncions (taxa de mortalitat del 88%) a tot el país. 368 casos (incloses 323 morts) es van notificar a la província de Uige. Tots els casos localitzats en altres províncies van ser relacionats directament amb aquest brot. La febre de Marburg és, doncs, una zoonosi, però de moment encara no s’ha identificat el dipòsit, el “reservori” del virus, tot i que s’han pres en consideració moltes espècies animals. Es sospita que el virus de Marburg pugui ser endèmic en moltes àrees de l’Àfrica Central, i que els ratpenats frugívors (menjadors de fruita) del vell mon (Rousettus aegyptiacus) estiguin involucrats en la seva transmissió, encara que no semblen emmalaltir quan son infectats.

¿Com és el virus Marburg? Aquest virus (abreujat MARV), que dona nom al gènere Marburgvirus, un Filovirus de la família Filoviridae, presenta l’estructura clàssica dels filovirus, amb una morfologia irregular (pleomòrfica), ja que té forma de bastonet de longitud variable entre els 800 i els 1400 nm i amb un diàmetre al voltant de 80 nm. De vegades poden també tenir forma circular, d’U o de 6. La nucleocàpsida presenta, al seu interior, una molècula d’ARN de polaritat negativa, i té una simetria helicoïdal. Tots aquests elements estan cobert per un embolcall lipídic que prové de la membrana de la cèl•lula hoste, de la qual surten projeccions (peplòmers) d’uns 7 nm entre les quals hi ha un espai de 10 nm. Aquestes projeccions tenen forma globular.
La transmissió inter-humana és la principal forma de contagi de la gent, com a conseqüència de contacte proper amb el malalt. En particular, el contagi es dóna a través dels líquids del cos: sang, saliva, vòmit, femta, orina i secrecions respiratòries. El pic de màxima infectivitat es dona durant les manifestacions més greus de la malaltia, juntament amb les manifestacions hemorràgiques. El virus també es pot transmetre a través d’instruments contaminats (fomites). És, per tant, molt important l’aïllament del pacient i l’ús de dispositius de protecció individual pel personal mèdic i sanitari.
El període d’incubació de la malaltia està al voltant de 3 a 9 dies, passats els quals apareix una cefalea frontal i temporal acompanyada de malestar general i miàlgies. És característica la febre alta (39-40 º C) que apareix ja des del primer dia de malaltia, a la qual segueix una forta i ràpida debilitació. Prop de la meitat dels malalts poden acusar conjuntivitis. Cap al tercer dia apareix diarrea aquosa amb dolor abdominal i rampes, nàusea i vòmit. La diarrea pot ser també greu i durar fins a una setmana. Els malalts cauen en la inexpressivitat, ulls enfonsats i també letargia i alteracions mentals.
Senyal característica és l’aparició d’un exantema màculo-papulós no pruriginós que apareix, en general des del cinquè dia, a rostre i coll i que successivament s’estén als membres. En el cinquè dia apareixen les manifestacions hemorràgiques. En general la mort esdevé per col•lapse cardiocirculatori a causa de sagnats múltiples. Es pot trobar sang en el vòmit i tenir sagnats de nas, de genives o de vagina. Un problema greu pot ser el sagnat abundant causat per la punció d’agulles. Passada la primera setmana, la febre comença a baixar per després reaparèixer als 12 o 14 dies de la primera manifestació. A la segona setmana poden aparèixer com a signes visibles edema facial o escrotal. Generalment la mort ocorre entre el vuitè o novè dia i el dia 16 per les hemorràgies contínues. Les taxes de mortalitat oscil•len entre el 23% i el 90% depenent del brot.

En cas que la persona sobrevisqui, la convalescència segueix durant 3 a 4 setmanes amb pèrdua del cabell, anorèxia i disturbis psicòtics. Als supervivents, a més, se’ls ha pogut aïllar el virus a la cambra anterior de l’ull (fins a 4-5 setmanes després de la malaltia) i en el líquid seminal (fins a la dotzena setmana); per tant, la transmissió per via sexual és possible durant unes quantes setmanes després de la manifestació clínica de la malaltia.

No hi ha teràpia específica. Cal recórrer a una teràpia de suport per controlar el volum hemàtic, el balanç electrolític i monitoritzar atentament la presència d’infeccions secundàries. S’han proposat teràpies a base de sèrum obtingut de subjectes curats o amb interferó, però no semblen adients. Tampoc sembla que antivirals como la ribavirina siguin efectius en blocar la replicació del virus de Marburg.

Un virus davant del que no tenim gaires armes més enllà del seu aïllament geogràfic, que evita moltes interaccions, fet aquest del tot circumstancial.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

bioseguretat, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (16): Norovirus i creuers «laxants»

Deja un comentario Publicado por en julio 7, 2014

Vòmits, diarrea i nàusees; en alguns casos mal de cap (cefalea), dolor muscular (miàlgia), febre i dolors abdominals. Així es trobarien en algun moment del suposat viatge de plaer centenars de passatgers del creuer que feia pocs dies havia salpat de port. El problema de seguretat és que aquesta afecció no delmaria no només a passatgers sinó que hauria arribat al pont de comandament afectant al seu pas a altres sectors crucials com cuines, servei d’habitacions, maquinistes, etc. Aquest escenari portaria al capità a conduir el vaixell de tornada a port no només pels riscos de manejar vaixell i passatgers amb una tripulació reduïda sinó per evitar complicacions de salut en un sector de passatgers habitual (tercera edat).
¿Ciència ficció? ¿Novela catastrofista? No, estem davant d’una manifestació típica dels norovirus o virus de Norwalk (anomenats així perquè van ser per primera vegada aïllats després d’un brot de gastroenteritis aguda en l’any 1968 en una escola primària a Norwalk, Ohio, Estats Units), que s’inclouen actualment dins la Família Caliciviridae.
La gastroenteritis causada per aquest virus cursa després d’un període d’incubació de 12 a 48 hores i la durada dels símptomes és de 2 a 3 dies. No es detecta sang ni moc a la femta. No és una afecció greu (excepte casos aïllats) i el tractament específic es basa en la reposició de líquids i electròlits en els casos greus, habitualment gent gran i lactants, que tenen més risc de deshidratació.
Aquest virus de mida petita, 28-37 nm, no embolcallat, es transmet amb gran facilitat a través dels aliments o aigües contaminades però també de superfícies o fomites (per exemple, les mateixes mans o les baranes o poms de portes) que contaminen com a conseqüència dels aerosols generats pels vòmits en qualsevol sala o habitació i per les esquitxades dels vàters en deixar caure l’aigua després d’un episodi de diarrea.
Respecte al tràfic total de creuers estem parlant de casos aïllats i hem de recordar que aquest virus causa estralls en altres exemples de sistemes tancats com escoles (13%), llars d’infants (23%), menjadors comunitaris o restaurants (36%), etc. a més del 10% que s’atribueix als centres vacacionals i creuers (CDC, Technical Fact Sheet, 2011). No obstant això, en tractar-se d’un virus de mida petita, no embolcallat, i bastant resistent als tractaments de desinfecció habituals (per exemple no és sensible a la desinfecció amb alcohols) quan genera un brot en un vaixell d’aquesta mida és difícil d’eradicar ja que pot persistir per temps perllongat sobre superfícies (passamans, poms, taules cadires, lavabos, etc.) que són tocades de forma més o menys habitual en aquesta i les següents travessies. Pensem en els quilòmetres i quilòmetres de passamans, i els milers de poms i lavabos de transatlàntics de 10 cobertes i més de 1000 cabines. A més, és un virus que s’excreta en grans quantitats durant la fase infecciosa (de l’ordre de 10exp9 virus per gram de femta, sí, estem parlant de 1.000.000.000 virus per gram) (Atmar et al., 2008), i que la dosi infecciosa descrita està entre 1 i 10, tot el més 100 virus.
Equips del Centre per al Control de Malalties (CDC) han anat prenent mostres dels excrements dels passatgers dels diferents brots i no ha detectat virus anormals, és a dir, no estem davant d’una evolució del virus cap a formes més patògens o perilloses.
La manera d’aturar la seva transmissió és el rentat exhaustiu i freqüent de les mans amb aigua i sabó després d’anar al lavabo i abans de menjar per interrompre la cadena de transmissió. Si un està afectat el millor és quedar voluntàriament aïllat a l’habitació o cabina (cosa d’altra banda convenient per tenir al lavabo com més a prop millor) fins a un mínim de 48 hores després de la finalització dels símptomes, si bé s’ha descrit que les persones afectades poden estar excretant virus infecciosos fins a vàries setmanes després de la resolució de la malaltia (Atmar et al., 2008).
I, ja és llàstima, ja, però la infecció no prevé de patir nous episodis. No quedarem vacunats, la immunitat és incompleta i temporal (Lindesmith et al., 2005).

Vaja, que a la farmaciola del viatge hauríem de portar una mica més a part de la Biodramina …

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

Atmar, R.L., Opekun, A.R., Gilger, M.A., Estes, M.K., Crawford, S.E., Neill, F.H., y Graham, D.Y. 2008. Norwalk Virus Shedding after Experimental Human Infection. Emerg Infect Dis. 14(10): 1553–1557.
Lindesmith, L., Moe, C., Lependu, J., Frelinger, J.A., Treanor, J., Baric, R.S. (2005). Cellular and Humoral Immunity following Snow Mountain Virus Challenge. J. Virol. 79 (5): 2900–2909.

desinfecció, norovirus, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (15): Seguretat alimentària i virus (2), parelles de fet gastronòmiques

Deja un comentario Publicado por en julio 4, 2014

Com dèiem en una entrada prèvia, hi ha uns binomis virus-aliments que estan sòlidament establerts com més «arriscats» des del punt de vista de la seva capacitat (històricament registrada) per generar infeccions víriques alimentàries. Anem a desenvolupar-los en els propers paràgrafs:

• Norovirus i hepatitis A en mol·luscs bivalvs. Hi ha múltiples casos de transmissió de norovirus i hepatitis A després del consum de mol·luscs bivalvs. Aquesta associació directa del risc és d’escala mundial. Hi ha també una relació directa de la contaminació vírica d’aquest aliment i la contaminació amb aigües residuals de les aigües circumdants. Les aigües residuals actuen com un col·lector que agrupa múltiples descàrregues víriques de manera que els mol·luscs que capten virus de manera activa i indiscriminada, com a organismes filtradors que són, capaços de filtrar desenes de litres d’aigua per dia, poden ser vehicles de dues o més espècies víriques. Això porta a la possibilitat llunyana d’aparició de virus recombinants (impredictible i indesitjable) i la més propera de simptomatologia clíniques poc clares i més greus. Les infeccions per norovirus són relativament freqüents però causen una gastroenteritis habitualment lleugera. Les infeccions pel virus de l’hepatitis A són menys comuns però més greus, i encara pot empitjorar a mesura que la proporció d’individus immunes per vacunació va disminuint (fa molts anys que no es vacuna d’hepatitis A).

• Norovirus i hepatitis A en productes frescos. Brots ben documentats amb tendència a generar brots extensos (de vegades de dimensió supranacional), és el cas de brots de gastroenteritis deguts a fruites del bosc (maduixes, maduixetes, etc.) O cebes verdes contaminades. S’ha atribuït l’origen de la contaminació, encara que no de manera concloent, a la irrigació amb aigües polucionades, contaminades.

• Norovirus i hepatitis A en productes processats. Engloba la majoria dels casos registrats, a partir de manipulació d’aliments per persones infectades que a més incomplien habitualment els protocols higiènics. Qualsevol aliment processat manualment per una persona infectada i que després no sigui tractat, per exemple, per cocció o fregit, és una potencial font d’infecció. Els portadors asimptomàtics són un problema, però també aquells que pateixen simptomatologia clínica ja que s’ha descrit que un cop recuperats de l’episodi de diarrea segueixen excretant el virus per períodes variables de temps. Per això alguns postulen que els treballadors afectats no tornin fins com a mínim dos dies després de la remissió dels símptomes. La higiene del personal en aquest cas és clau: rentar-se les mans diverses vegades al dia, i no només després d’anar al lavabo, portar guants sol ús, etc. En algun estudi fins i tot s’ha correlacionat higiene de cuines amb taxa d’infecció (a menor higiene, major probabilitat d’infecció).

• Rotavirus en aigües utilitzades per a la preparació de menjars. Els rotavirus són la major causa de mortalitat infantil per gastroenteritis vírica (seguits per norovirus i astrovirus) al món i són responsables de la mort de més d’un milió de nens anualment, particularment en països del tercer món. La utilització d’aigües compromeses per a la reconstitució de llets en pols en aquests països s’ha postulat com una font probable de transmissió.

• Nous virus, en recursos alimentaris concrets. Estem davant el típic calaix de sastre que convé posar sempre. Casos inicials de transmissió de la SARS coronavirus entre la població s’assignaren a la ingestió o manipulació d’aliments (d’animals com la civeta, que possiblement el va adquirir dels ratpenats). El mateix es pot fer extensiu per al cas de la influença aviària H5N1 (consum de sang d’animals infectats en sopes, carn no prou cuinada, etc.) I de possibles nous patògens i tot per venir. El mercat alimentari global, amb molts aliments generats en països sense els procediments de seguretat alimentària adequats, un transport en condicions òptimes que pot permetre la persistència dels patògens; certs canvis d’hàbits alimentaris sectorials que advoquen pel consum d’aliments crus o escassament cuinats o demanden una «quota d’exotisme» al plat, canvis a nivell de la producció primària (granges) ja sigui per la seva intensificació o per decantar-se pel model free range, i el tan portat però evident canvi climàtic amb el desplaçament subsegüent vectors i malalties van a empènyer o col·laborar en canvis de tendència de les malalties transmeses per aliments i possiblement els nous binomis cauran en aquest calaix.

En vista del que s’exposa anteriorment, davant les infeccions transmeses per aliments conegudes des de fa dècades però també les més recents i inesperades, i considerant que el mercat alimentari s’ha fet global, el desenvolupament de vies o mecanismes per controlar les malalties virals alimentàries hauria de ser una prioritat. Una prioritat més, evidentment.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

hepatitis, norovirus, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (14): Seguretat alimentària i virus

Deja un comentario Publicado por en julio 2, 2014

La Organització Mundial de la Salut (OMS) xifra en vora 2 milions les persones que moren per malalties diarreiques (2005), com a conseqüència de la ingesta d’aliments o aigües contaminades. I aquest problema no és exclusiu de països pobres o àrees deprimides, encara que en aquests la mortalitat, sobre tot infantil, és força elevada. Més de 300.000 hospitalitzacions i 5000 morts s’atribueixen a aquesta causa als EEUU (1999). La gastroenteritis és motiu de 3,7 milions de visites al metge a l’any als Estats Units (2010) i 3 milions de visites a França (2010). Als EEUU es creu que la gastroenteritis té un cost global de 23.000 milions de dòlars l’any.
Actualment, el control de qualitat microbiològic dels aliments descansa sobre la detecció de la presència i quantificació de bacteris coliforms, que van ser considerats com a indicadors de contaminació fecal ja fa algunes dècades. Tanmateix, des de fa bastants anys se sap que aquest criteri (estar lliure de bacteris coliforms), que evidentment ha contribuït molt a la millora de la seguretat alimentària en general, no és suficient per protegir enfront infeccions víriques des de aliments. Així per aliments concrets (per exemple, mol•luscs bivals, fruits del bosc, enciams, cebes i similars, etc.), que havien passat tots els controls microbiològics reglamentaris, i al nivell de venda al detall o centres de restauració colectius, s’han detectat puntualment càrregues importants de virus patogènics per humans.

Les característiques fonamentals dels virus pel que fa a la seva transmissió en aliments son:
• Els virus no poden multiplicar-se en el menjar. Els virus necessiten cèl·lules metabòlicament actives per replicar. Com la majoria dels virus transmesos per aliments son estrictament patògens humans (perdonem-nos aquí el biaix antropocèntric), la seva presència en els aliments és un reflex d’una contaminació fecal prèvia i d’una ulterior persistència del virus però no de la seva multiplicació. La necessària persistència fora del hoste, i el fet que per infectar-lo s’hagi de travessar ambients força desagradables (com serien el nostre estomac i una fracció de l’intestí, a pH molt baixos i plens d’enzims digestius i sals biliars), fa que la majoria dels virus implicats siguin virus no embolcallats amb forta estabilitat enfront la dessecació, enzims, productes químics agressius, etc.
• La majoria dels virus transmesos per aliments son molt infecciosos, es propaguen ràpidament entre individus. Per la majoria dels virus de transmissió alimentària, unes poques partícules infeccioses (10-100) poden determinar una infecció, i per cada persona infectada es poden alliberar de l’ordre de 10 a 100 milions de partícules per gram de femta (com en el cas dels norovirus). Aquesta és la raó per la que si els primers casos de la transmissió alimentària no son detectats ràpidament, el brot por semblar un brot de transmissió persona-persona, ja que hi ha moltes vegades una forta incidència de casos secundaris, no atribuïble al aliment com a causa primigènia. Conseqüentment hi ha una subestimació clara de les infeccions pròpiament alimentaries.
• No hi ha un sistemàtic pla de vigilància per malalties víriques transmeses per aliments. Alguns estudis apunten que únicament un 1% (o menys) dels casos d’infeccions víriques per aliments son efectivament registrats en els sistemes de vigilància nacionals. Si recordem que pels icebergs únicament 1/10 part es mostra i 9/10 parts estan submergides, pel cas de les infeccions alimentàries les estimacions apunten que 99 de cada 100 infeccions no son reportades o registrades (estan, doncs, submergides). Tinguem en compte que els virus que poden fer servir els aliments com a via de transmissió s’engloben en 11 famílies víriques diferents, que recullen tota la diversitat vírica (virus de ADN, virus de ARN, amb embolcall, sense embolcall, “petits” de l’ordre de 25 nm o “grans” de l’ordre de 150 a 200 nm) i que determinen moltes simptomatologies clíniques diferents (gastroenteritis amb vòmits i diarrea, dolors abdominals, icterícia, meningitis, erupcions, …) algunes de les quals es poden confondre amb infeccions no alimentàries.

Aquests tres factors determinen una problemàtica complexa que necessita més recerca i alhora bastir processos que garanteixin aliments segurs des d’el seu origen i, alternativa o complementàriament, tractaments que assegurin que en cas hipotètic de presència d’aquests virus, el tractament pugui eliminar llurs infectivitats.

Aquesta problemàtica és particularment punyent i necessitada de solucions en uns quants binomis virus-aliments, que seran objecte d’un altre entrada.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (13): Una de cinema versió “gore-hemorragic”

Deja un comentario Publicado por en julio 1, 2014

La epidèmia de Ébola que aquests últims mesos està afectant a diversos països de l’ Àfrica occidental, i a la que dedicarem una pròxima entrada, m’ha fet anar a la videoteca a revisar una pel·lícula que en el seu moment m’impactà, de això fa ja quasi 20 anys.

Es tracta de la pel·lícula Outbreak (se estrenà com Estallido a Catalunya, versió en castellà) amb protagonisme de Dustin Hoffman, Rene Russo, Kevin Spacey i Cuba Gooding Jr, tots ells viròlegs amb diferents tarannàs, un dolent bo (Morgan Freeman) que sembla complir ordres sense qüestionar-les  i un dolent-dolent (Donald Sutherland), que vol complir-les independentment de consideracions morals o del sacrifici de vides humanes.

La pel·lícula va de la introducció d’un virus hemorràgic (equivalent al Ébola, aquí soca Motaba) a EEUU com a conseqüència de la introducció d’animals de forma il·legal, que no han passat els controls veterinaris corresponents. Aquest és un del elements que ha portat la globalització, la possibilitat que moltes malalties (prou d’elles zoonotiques) recloses a indrets recondits del mon puguin donar salts continentals degut a la pressió humana sobre aquests indrets i la facilitat de viatjar actual. Les discussions a la pel·lícula entre els científics, que pertanyen a diferents instituts (USAMRIID i CDC, altre cop el binomi militar-civil), sobre la via d’entrada del virus, els mecanismes de transmissió i les possibles mesures de quarantena per evitar la seva propagació son raonablement versemblants.

Treballant com treballo en un centre de alta seguretat biològica tota la part dels nivells de bioseguretat m’interessa força. El tractament que li dona la pel·lícula és acceptable (es podrien haver equivocat molt més!!). Tanmateix als laboratoris “reals” d’alta seguretat (nivells 3 i 4) mai es podrien obrir portes directes a l’exterior (com es fa aquí), ni treure’ns els equips de protecció (particularment respiratòria) abans de sortir de la zona de treball biocontinguda. Per altra banda les indumentàries de nivell de Bioseguretat 4, en aquest cas granotes grogues pressuritzades (pressió positiva), tenen un aspecte de ninot Michelin que aquí no es veu; si es trenques o hi hagués un forat l’aire escaparia cap a fora de forma continua evitant l’entrada d’agents de transmissió aerògena.

Sorprèn també que una persona intubada infectada al llit d’un hospital pugui parlar, ja que els tubs passen a través de les seves cordes bucals. També xoca que els investigadors intentin trobar un virus a la sang mirant aquesta per un microscopi òptic; o que ja el puguin estar mirant al microscopi electrònic a les hores d’haver-lo descobert.

On al guionista se li va anar la mà, però, va ser en els dos següents punts. El virus Motaba és una soca que provoca hemorràgies extremadament evidents i ràpides, amb patiment extrem (2-3 dies) i amb una mortalitat del 100%. Un es pregunta, una mica maquiavèl·licament, si no seria millor aïllar el poble i esperar que tothom es morís si el problema s’autolimita  si mateix en 48-72 hores. Les soques de virus Ebola més mortals estan en una mitjana del 50-60% (l’actual, si fem els càlculs a partir de les xifres oficials està en el 56% a data finals juny), amb un període d’incubació molt més llarg (entre 2 dies i 3 setmanes, habitualment entre 1 i 2 setmanes) i una fase clínica que dura bastant dies fins resolució positiva o mort.

La consecució de l’antídot em fa pensar ja en una ingesta massiva d’alcohol i psicotròpics pel guionista. Ens trobem davant una carrera contrarellotge per robar un petit mono caputxí (que mira per on ells fan africà quan únicament viuen a Sud-Amèrica)  del que saben portador de virus però que com no ha mort vol dir que ha trobat la manera de neutralitzar-lo (anticossos, potser?). Aquí la versemblança es perd ja totalment sobre tot quan capturen el mico, de la mida d’un gat si fa no fa, li treuen sang sense matar-lo (difícil perquè s’arriba a veure el volum extret en una bossa i no crec el mico tingues tanta sang “total”) i en el temps increïble de ¿unes hores? poden purificar prou els anticossos com per injectar-los a la protagonista femenina (Rene Russo) a punt de morir de la infecció però ¡¡també a tots els habitants del poble infectat!! (un parell de milers com a mínim). I tot això acceptant que en “una situació crítica, solucions expeditives” perquè se sap que els micos tenen entre altres virus el SIV (sí, el HIV en versió primat) i no es parla que facin cap prova per verificar la seva absència. A la vida real un equips de viròlegs i immunòlegs es passarien setmanes o mesos caracteritzant el virus, desenvolupant kits diagnòstics i generant un antídot per a la seva distribució.

I que dir que centenars de persones a les portes de la mort, amb hemorràgies internes, sembla que generalitzades, es recuperin “en hores” després de prendre l’antídot.

Però vaig disfrutar, sí senyor, altre cop! Se n’han fet de molt pitjors. Algun dia caldrà entrar en discutir aquestes altres.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

bioseguretat, virus hemorràgics, Zoonosi

Entradas siguientes →