comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: virologia ambiental

Comentaris virus-lents (87): Norovirus i maduixes; una amistat perillosa.

Deja un comentario Publicado por en febrero 26, 2015

Un cas que he volgut recuperat a partir de la última entrada sobre les maduixes contaminades és aquell que va afectar a quasi 11.000 escolars alemanys que van sofrir diarrees i vòmits a Octubre 2012, que finalment les autoritats lligaren a maduixes congelades importades de Xina, relació aquesta negada per les autoritats xineses.

Aquest brot va suposar el brot més gran de malaltia infecciosa alimentària ocorregut a Alemanya. La investigació va posar de manifest que l’agent causal fou norovirus, lligat al consum de les esmentades maduixes ultra-congelades contaminades.

berries and norovirus ehp.121-a148.g001Les institucions afectades van oferir plats que contenien maduixes dos dies abans de la manifestació aguda dels símptomes (els norovirus tenen un període de incubació de 24-48 hores) i en alguns centres, a cada dia que posaren aliments que contenien maduixes li seguia, a les 48 hores, brots de persones amb vòmits i diarrees, generant onades de petits brots successius.

Com es pot entendre per la quantitat de persones afectades va ser un brot multi-estatal (5 estats federats), a escala federal. Es van detectar casos en 390 institucions. Les maduixes van ser preparades per diferents equips a diferents cuines industrials. “This outbreak has shown that the consumption of deep-frozen berries can make you ill, if they are not or only insufficiently heated before they are eaten”, digué el Professor Dr. Andreas Hensel, President del Institut Federal d’avaluacions de Risc (BfR). Un cop manifestat el brot en tota la seva intensitat, quan s’analitzà el lot de maduixes emprat es pogué detectar norovirus i l’anàlisi genètica revelà diversos genotips de norovirus de genogrups I i II equivalents tant a les maduixes com a les mostres humanes. Aquesta barreja de virus, juntament amb la gran escala del brot, dóna suport a la hipòtesi que l’ús d’aigua contaminada, que arreplegaria contaminacions diverses prèvies, en la producció de les maduixes, va ser al responsable del brot.

Les maduixes poden entrar en contacte amb els norovirus en diferents moments durant la seva producció o manipulació. Per exemple, durant el seu creixement si es fan servir per irrigar-les aigües contaminades o no prou depurades o bé s’abona amb materials contaminats. Addicionalment, les persones infectades amb norovirus i que puguin estar manipulant aliments poden estendre el virus durant la collita o l’empaquetat de les maduixes. Pel que fa a les maduixes ultracongelades els norovius també podrien haver entrat amb l’aigua que s’afegeix com a part del procés de ultra-congelació.

norovirus

Micrografia electrònica de norovirus.

Per més detalls dels norovirus en un sistema tancat, com pots ser una escola o un creuer, consulteu l’entrada 16. Pels que no tingueu temps, un resum. Els norovirus, uns molt petits virus sense embolcall, causen una diarrea aguda amb vòmits en essers humans independentment de la seva edat, amb una molt considerable pèrdua de fluids. Per nens de curta edat i per persones malaltes i d’edat avançada, la malaltia pot esdevenir severa i amenaçar la vida en els casos extrems. Dels prop 11.000 casos que ens ocupen, 38, per la seva gravetat requeriren hospitalització.

norovirus-2

D’acord amb la informació disponible fins ara, els norovirus són uns dels virus més estables que es coneixen i el perill no pot venir solament de matèries primeres (maduixes en el cas que ens ocupa) crues o fresques si no també quan aquelles són dins plats escassament escalfats o cuinats. Per tenir una seguretat “absoluta” és necessari que tots els elements i punts del menjar arribin per sobre dels 90ºC durant un temps mínim. Únicament així s’inertitza, es mata, el virus. I recordem que la dosi infectiva d’aquest virus, la quantitat de virus necessària per generar malaltia, és molt baixa.

norovirus vital-signs-transmission-lg

Com de mica en mica s’omple la pica i els casos d’aliments de procedència xinesa amb problemes sanitaris són relativament habituals, des del 1 de gener de 2013, un reglament de la Unió Europea (UE)  requereix que un 5% de les trameses de maduixes congelades importades de la Xina a la UE siguin sotmeses a proves per detectar norovirus. Tot això i il·lustra el risc de grans brots en l’era del comerç mundial d’aliments. Avui dia, volums sense precedents de productes (en aquest cas 22 tones) es distribueixen a un gran nombre de mercats de tot el món, amb una celeritat impensable fa poques dècades, i tot això augmenta el risc per a la seguretat alimentària. Els sistemes de vigilància de la salut pública s’han d’adaptar a aquests desafiaments i, per exemple, ser capaços de detectar brots àmpliament difosos causats per aliments.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

aigües, norovirus, salut pública, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (86): Les maduixes les carrega el diable…alguns cops.

Deja un comentario Publicado por en febrero 22, 2015

El virus de la hepatitis A és un virus de transmissió fecal-oral. Per tant, que algunes persones s’infectin, de tant en tant, com a conseqüència d’haver menjat baies, fruites del bosc, molts cops venudes congelades, fa pensar en errades en els mecanismes de collita i processat de les mateixes. Això és el que ha passat aquestes darreres setmanes a Austràlia, amb un mínim, per ara de 9 persones afectades. I , pel que fa a la hepatitis A, la causa és humana, no és una malaltia zoonotica. En aquest cas les fruites del bosc retirades provenien de Xina i Xile, però van ser manipulades i empaquetades en la seva presentació final a Xina (on la hepatitis A és endèmica). Les autoritats australianes han retirat a escala nacional els paquets de mig i un quilogram de producte fresc congelat afectat.

berries Nana's supermarket & news

Pel professor Tamplin (Univ. Tasmània, Austràlia) no és just culpar exclusivament al Tercer Mon d’aquests brots infecciosos de transmissió alimentaria; així, s’ha calculat que els EEUU son responsables del 70% de les seves pròpies malalties alimentàries. Concretament, el 2013 es donaren 50 casos d’infecció per hepatitis A. Res però comparable amb el brot que afectà vora 300.000 persones a Shanghai el 1988, com a conseqüència de menjar marisc contaminat amb el virus.

El virus de l’hepatitis A és altament infecciós, té una dosi infectiva molt baixa, d’unes poques partícules víriques, i pot causar disfuncions greus al fetge que poden requerir el seu transplantament. En el camí d’aquesta afectació causa febre, malestar general, pèrdua de gana, nàusea, dolors abdominals i una prou típica coloració groguenca de ulls i pell (la icterícia).

Hepatitis_A_virus_01
Micrografia electrònica del virus de la hepatitis A

Si ajuntem la baixa dosi infecciosa amb el fet que, un cop infectada, una persona pot alliberar milions de virus per gram de femta, i que si aquesta arriba al aigua, i aquesta aigua es fa servir corrent avall per regar camps amb fruites del bosc, les probabilitats d’infectar-se a partir d’elles no és potencialment tan baixa, tenim el fil causal complert.

berries 1
Si tenim fruites del bosc congelades i volem menjar-les de forma segura

n’hi ha prou amb bullir-les 1 min abans del seu consum.

I un cop el virus contamina aquesta mena de productes, que s’emmagatzemen en congelació, i que es consumeixen molt sovint frescos, sense cocció, pot ser difícil eliminar aquesta contaminació.

I és que la congelació no li fa res a aquest virus. Bé, de fet no li fa res a la infectivitat de la immensa majoria del virus ja siguin petits i sense embolcall (com el virus de la hepatitis A, però també el virus de la poliomelitis, o els norovirus, veure entrada 16 … i els creuers laxants) o grans o embolcallats (con el virus de la SIDA, o el virus Vaccinia, o…). La congelació, que evita la proliferació bacteriana i que de fet mata molts bacteris, no té un efecte general en els virus, que això sí, no poden créixer fora de l’hoste, no poden multiplicar-se als aliments.

I una darrera implicació. Les autoritats australianes implicades a les donacions sanguínies, els bancs de sang, prohibiran a tothom que hagi consumit les baies afectades la donació de sang com a mínim els propers dos mesos (el període d’incubació de la malaltia pot arribar als 50 dies, encara que la mitjana està en les 4 setmanes) i han demanat a tothom que donés sang desprès de l’1 de novembre del 2014 i que les hagués consumides per aquella època que ho comuniqui. I això es deu a que aquest virus dona virèmia, circula per la sang de les persones infectades, en quantitats no menyspreables. Si una donació està infectada, aquesta, al barrejar-se amb altres (fer “pools” és molt freqüent a l’industria dels hemoderivats) pot contaminar-les totes i, encara i la dilució, la seva baixa dosi infectiva pot fer que cadascun, o molts, dels vials o preparats generats estiguin contaminats i escampin més la infecció.

Perquè ser un virus de transmissió fecal-oral no implica que no es pugui transmetre per altres vies.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

aigües, hemoderivats, hepatitis, norovirus, poliovirus, salut pública, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (83): H5N8, i la ruleta continua donant voltes…

Deja un comentario Publicado por en febrero 7, 2015

Una nova variant d’influenza aviaria altament patògena (en endavant HPAI de Highly Pathogenic avian influenza), anomenada H5N8 ha aterrat als països occidentals (ara per ara s’ha descrit a EEUU i Alemanya). Estem parlant de soques altament patògenes per l’aviram, no està gens clara la seva patogenicitat a humans. Aquest H5N8 ve a afegir-se a variants prèvies que sí han despertat una forta alarma social, com HPAI H5N1 o H7N9.

H5? N8? No és el joc de “enfonseu la flota”!! Aquests virus d’influenza (tots, també els que ens afecten a nosaltres) tenen un genoma, un àcid nucleic, segmentat; dos d’aquests segments porten la informació per codificar dues proteïnes, la hemaglutinina (H) o la neuraminidasa (N), respectivament. Aquestes són les proteïnes més “rellevants”, en el sentit de ser les més externes del virus. Hi ha descrites 16 variants de hemaglutinines (de H1 a H16) i 9 de neuraminidases (N1 a N9). En principi totes les combinacions entre “H” i “N” son possibles. Cada combinació és un subtip, com un clan familiar, i dins cada subtipus hi ha diferents soques (famílies properes). Per tant H5N8 és un subtip dels més de 100 subtipus possibles, i de fet ja es va descriure per primer cop a Irlanda el 1983, i al 2010 a Xina. Aquest subtipus es generen quan hi ha co-infeccions entre dos sub-tipus parentals. A l’hora d’empaquetar, a una cèl·lula infectada, el material genètic per donar noves partícules víriques, pot passar que es barregin segments i es donin noves combinacions. Així una co-infecció entre H5N1 i H3N9 podria donar-nos H5N1, H3N9 però també H5N9 i H3N1.

Aquest H5N8 té el seu origen a Àsia, com no!, com el H5N6 que n’és contemporani, i ha estès el seu radi d’acció durant l’any 2014 a través de les rutes migratòries de les aus silvestres. En una de les rutes, la del Pacífic, aquest H5N8 original s’ha barrejat amb soques americanes del virus que han retingut la fracció H5 del virus HPAI, i per tant han mantingut la seva alta patogenicitat. En alguns casos han mantingut N8, en altres han substituït aquest per un N2 o un N1, que també estan circulant, com H5N2 o H5N1.

Al cas americà de H5N8, la detecció es feu al comprovar un increment inesperat de la mortalitat a la bandada de gall d’indis a una granja al comtat de Stanislaus a Califòrnia. Com a resultat, la granja he entrat en quarantena després de fer un buidat (sacrifici) de tots els galls d’indi de l’explotació, que evidentment no han entrat a la cadena alimentària.

El cas alemany es va comunicar el proppassat novembre, també en una granja de gall d’indi i conté la fracció H5 altament patogènica. L’estudi genètic ha demostrat que és molt proper, no té pràcticament cap diferència, amb els virus H5N8 detectats a Xina, República de Korea o Japó durant la segona meitat del 2014.

Fins i tot si haguessin entrat a la cadena alimentària, el cuinat de la carn de gall d’indi o del ous a temperatures “reals” (per reals és vol dir a tots els punts del aliment) de 75ºC o superiors, serien suficients per inactivar, per matar, el virus. Per tant, tot bullit o ben fregit aliment dona una garantia total.

No se sap com va arribar el virus a les granges, encara que el més probable és que fora a través d’aus silvestres, que poden portar el virus centenars o milers de kilòmetres (a les seves migracions) sense emmalaltir. De fet ja hi ha proves experimentals que demostren que la variant asiàtica original no causa mortalitat elevada a ànecs, ni silvestres ni en captivitat, però que poden excretar-lo en grans quantitats a les femtes. Aquí, un incís. L’inici de la circulació del HPAI H5N1 es va detectar per una anormal mortalitat d’aus silvestres a Xina, per tant, com en tot, sempre hi ha excepcions. En conseqüència és una regla de precaució no apropar-se a cap au silvestre o de granja, morta o malalta sense fer servir guants i rentant-se les mans intensament en acabar.

Una oreneta no fa estiu. Per tant un au morta al camp no implica un brot epidèmic de grip aviaria, però un increment general de la mortalitat a les aus silvestres sí seria un indici. De la mateixa manera un increment en la mortalitat, o reduccions en la ingesta d’aliments, o en la producció d’ous, a ànecs i pollastres o gallines son una símptoma que cal investigar. La bioseguretat, un concepte que he discutit en altres entrades del blog, però en aquest cas referida i aplicada a les granges i que consisteix en evitar tot el que sigui possible el contacte de les aus silvestres amb les nostres aus de producció, aquí juga un paper clau.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

bioseguretat, influenza aviària, reservori animal, salut pública, seguretat alimentària, virologia ambiental, Zoonosi

Comentaris virus-lents (78): Una copeta més? Sí, però no Bourbon, si us plau.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 30, 2014

L’experiència de treballar amb un virus-mai-vist-abans pot arribar a ser molt frustrant, per la total manca de coneixements de la malaltia que genera i com discriminar-la d’altres causes. Aquest és el panorama que es van trobar uns metges a un hospital de Kansas a finals d’aquesta primavera.

bourbon kansas-county-map   Mapa de Kansas amb la seva divisió en comtats (tot molt cartesià).

Un home ingressà a l’hospital amb uns símptomes molt comuns com febre, mal de cap, dolors musculars, nàusees, i anorèxia, símptomes semblants a altres malalties transmeses per paparres (i causades per bacteris, però també per virus, com virus Heartland). Les proves laboratorials demostraren anomalies semblants a les causades per una ehrlichiosis (causada per ehrlichia, però també té semblances la malaltia de Lyme, causada per un altre bacteri, Borrelia, amb més de 27.000 casos confirmats als EEU el 2013) incloent un forta disminució en el nombre de leucocits i eritròcits, i un augment en el nivell d’enzimes hepàtiques. El pacient no va respondre a la medicació, basada en antibiòtics (lògic ja que, com es va demostrar al final, la malaltia era vírica). En l’únic cas conegut va progressar a fallada multi-orgànica i mort (en un període tan breu com deu dies a l’hospital). Amb un numero d’afectats tan reduït, és impossible saber la probabilitat (o taxa) de mortalitat per cada nou cas futur.

La investigació epidemiològica conclogué que la persona afectada habitualment treballava a l’exterior i havia estat sotmesa freqüentment a picades o mossegades de paparres.

bourbon lone-star-tick-cdcbourbon gty_wood_tick_kb_141222_16x9_992

Comparativa mida paparres i una moneda

 

Una paparra a la ma

Aquest historial i els resultats de les proves laboratorials citades abans van fer sospitar els doctors que podia ser un cas de Rocky Mountain spotted fever (causada per Rickettsia rickettsii, un bacteri) o bé ehrlichiosis (causada per un altre bacteri), però el resultats de les proves per trobar aquests agents van resultar negatives. Després sospitaren d’una malaltia transmesa per paparres recentment descoberta, la causada pel virus Heartland (un flebovirus de la família Bunyaviridae) i enviaren mostres al Center for Disease Control and Prevention (CDC), però els resultats foren novament negatius.

Tanmateix els investigadors del CDC observaren que alguna cosa estava creixent o propagant-se en els cultius que havien fet per detectar la presència del virus Heartland, i finalment aïllaren el virus Bourbon.

I perquè Bourbon? El virus ha estat anomenat Bourbon en “honor” al comtat de Bourbon, a Kansas, on el home va morir a conseqüència de la infecció a finals de la primavera. Si voleu més “curiositats” sobre com s’anomenen els virus aneu a l’entrada 10 d’aquest blog. Si comptem, ha costat vora 6 mesos pels investigadors esvair el misteri de la mort.

bourbon county kansas

Mapa del comtat de Bourbon a Kansas

Un cop tens material (milers o milions de virus «cultivats») ja tot és més fàcil i pots comparar-los amb els virus existents. Així, finalment aquest virus ha estat classificat com un tipus de thogotovirus, que forma part de la família Orthomyxovirus, que té com a genoma ARN multi-segmentat, i com tots els virus d’aquesta família està embolcallat (com altres virus, herpesvirus, filovirus, el virus de la grip), i és semblant a altres virus trobats a Europa Oriental, Àfrica i Àsia preferentment en aus marines; però cap virus semblant havia estat identificat en l’hemisferi nord occidental (Amèrica), i tampoc cap dels virus semblants havia demostrat capacitat d’infectar humans.

La seva singularitat a l’hemisferi nord-occidental podria lligar-se a un origen anterior a la formació de l’oceà atlàntic (Kansas és massa interior per que hi arribin les paparres de les aus migratòries marines i aquestes no mosseguen als humans).

«Bourbon virus has likely been around for some time, but only recently did we have the diagnostic techniques to isolate and identify such viruses,» va declarar Dana Hawkinson, integrant de l’equip de malalties infeccioses del Hospital de la Universidad de Kansas.

Amb les dades a la ma, no es pot afirmar categòricament que hagi estat transmès per paparres o mosquits, o si hi ha altres reservoris animals.

Per tant probablement es trobem davant un virus que fa anys i panys que existeix i que ara potser es començarà a diagnosticar perquè se li ha posat el focus. Alhora la sospita entre els especialistes és que ja ha infectat prèviament, però de forma més benigna, a altres persones que es recuperaren, i que no va ser diagnosticades perquè es cercaren altres agents (per exemple bacteris com ehrlichias). Probablement el CDC farà un estudi prospectiu a partir de les sangs guardades de pacients dels anys precedents que van patir malalties amb simptomatologies semblants i que estan encara “orfes de causa”.

Òbviament no hi ha vacuna ni cap tractament específic envers aquest virus.

No hi ha perill fins la propera primavera, quan les temperatures superin sistemàticament els 13 ºC. Un mesos de tranquil·litat, però com tota tranquil·litat amb data de caducitat. Perquè no sabem si tornarà a infectar, si tornarà a matar, i continuarem sense eines per combatre’l més enllà de la teràpia de suport. Perquè no hi ha solucions d’un dia per l’altre.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

paparres, paràsits, reservori animal, salut pública, vectors artròpods, virologia ambiental, Zoonosi

Comentaris virus-lents (71): Ebola a mascotes; no ens les mereixem, les mascotes.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 8, 2014

I amb això “anirem tancant la paradeta” sobre aquest tema, com deia un presentador de televisió recentment, i lamentablement, desaparegut.

La Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i el Centre Europeu per la Prevenció i Control de les Malalties (ECDC) han publicat un informe a petició de la Comissió Europea sobre els riscs relacionats amb les mascotes que han estat en contacte amb persones infectades pel virus Ebola. Us sona, no?

EFSA i ECDC remarquen molt que els mamífers (ésser humans, però també altres primats, els ratpenats, porcs, porcs senglars,…gossos) poden contreure la malaltia però que no hi ha cap estudi publicat, per tant cap evidència científica, sobre el risc de contagi de les mascotes i, la derivada egoistament més important, sobre el risc de contagi des de les mascotes.

Quan els experts es posen a avaluar el risc de transmissió es plantegen diferents escenaris. Per exemple:

  • Si la mascota (gos o gat, per exemple) està en contacte amb una persona que no te símptomes (per exemple febre) el risc de ser infectat pel seu amo/a és “insignificant”. Com tots sabeu el virus Ebola sols comença a excretar-se quan s’inicien els símptomes (febre) i que com tot procés d’excreció no és ara no excreto virus, ara excreto virus a tort i a dret, hi ha una cinètica, una pendent de valors creixent.
  • Si la mascota està en contacte amb una persona amb símptomes inicials de la infecció com febre o cansament el risc de transmissió del virus cap a ella estaria entre “baix” i “molt baix”.
  • Si la mascota està en contacte amb una persona que presenta símptomes més avançats com vòmits, diarrea o hemorràgies (recordem que aquestes últimes no es donen a tots els malalts) el risc oscil·la entre “mig” i alt” depenen de la interacció, de la proximitat, entre mascota i afectat.

Per tant, si l’animal de companyia ha estat en contacte amb una persona infectada, la probabilitat que la mascota resulti infectada pot variar des de “insignificant” a “alta” en funció de moltes circumstàncies, específiques per a cada cas. Clarament un escenari d’incertesa generalitzada.

També es fan algunes assumpcions sense base clara. Així assumeixen un període d’incubació màxim a gossos i gats de 21 dies (perquè és allò establert per humans; us recordo però, veure entrada 60 d’aquest blog, que això no està del tot clar); assumeixen que tots els fluids corporals, incloent secrecions, són infeccioses però no fan cap referència al títol, a la càrrega vírica, de les mateixes; assumeixen que les mascotes poden actuar com a vector mecànics, com a fomites, portant el virus a la seva pell, al seu pelatge; i en una última assumpció épatant, accepten 6 dies com a període de persistència/supervivència del virus a les “superfícies” corporals de les mascotes.

Tanmateix el document traspua la necessitat de posar-se en el worst case o fer prevaldre el principi de precaució, quan les dades no son definitives i queden buits en el coneixement de la infecció i la transmissió.

 

Estarem preparats i disposarem de més informació per poder fer front a una situació equivalent en el futur? Jo personalment ho dubto. Això sí, millorarem segur. Ni Ana Mato estarà al Ministeri, ni el lamentabilíssim Javier Rodríguez estarà a cap Conselleria de Sanitat, i potser els catalans ja manegarem aquests temes de forma totalment independent.

 

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

 

El link per qui vulgui aprofundir (molt esclaridor l’algoritme de la pàgina 7).

Haz clic para acceder a 3930.pdf

avaluació de riscos, biocontenció, reservori animal, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (70): Ebola a mascotes i evidències científiques; com gossos i gats.

Deja un comentario Publicado por en diciembre 6, 2014

A voltes amb Ebola i animals de companyia. Encara que trobareu ja una entrada, la 59, referida a aquest tema, fem una altra aportació.

Els filovirus, com el virus Ebola, estan present a molts animals, des de ratpenats a humans, passant per altres primats, però també porcs, porcs senglars, rosegadors, … antílops. Però servir de plataforma per la propagació d’un virus, una altra manera d’expressar el concepte de ser susceptible a la infecció, no està directament lligat a la capacitat posterior de transmissió del virus a un altre congènere o un individu d’una espècie diferent.

El Director del Centers for Disease Control and Prevention (CDC) en roda de premsa fa ja unes setmanes, va dir: “We know in rural areas of Africa, Ebola can infect mammals. In fact, that’s how it spreads, from probably bats to animals living in the forest, people hunting the animals”. Però no va dir res concret dels animals de companyia, gossos i gats, per exemple.

Fins el moment no tenim documentat cap cas de transmissió d’essers humans cap a gossos, o de gossos a persones. La única informació “científica” que tenim parteix d’un estudi del propi CDC, que va estudiar la prevalença d’anticossos anti-Ebola a gossos de la zona de Gabon afectada per una epidèmia d’Ebola els anys 2001-2002 i que va trobar que els gossos podien ser infectats pel virus Ebola, però que no exhibien cap mena de símptomes i que la infecció eventualment desapareixia, es feia fum. Per posar-ho tot en context, s’estimen en 5000 els goril·les morts per Ebola a Gabon i República del Congo en el període equivalent, 2002-2003. Els autors concloïen amb “dogs could be a potential source of human Ebola outbreaks and of virus spread during human outbreaks” però no van posar a prova aquesta hipòtesi, que implicava que els gossos transmetrien la infecció a traves de llepades, mossegades o neteges/raspallades, si no que van assumir el patró de transmissió genèric que implicava que el virus seria excretat a la saliva, la orina, les femtes, això sí, per un curt període de temps fins la eliminació de la infecció. Aquesta curtedat de temps tindria a veure amb l’absència de simptomatologia. Tanmateix altres experts opinen que des d’el moment que els gossos no mostren cap mena de simptomatologia de la infecció per Ebola no hi ha absolutament cap evidència “científica” que doni suport al seu paper o rol en la transmissió del virus. Jo seria més d’aquesta opinió.

Pensem a més que els gossos de les zones afectades mengen el que troben i dintre d’això pot haver-hi restes de menjars contaminats o directament petits animals del bosc que podien haver estat infectats per Ebola (així es va demostrar pel cas de Gabon). Per contra a països europeus l’aportament seria exclusiu de la persona amb la que estès en contacte, i la dieta com via d’entrada quedaria descartada.

John Blackwell, president de la British Veterinary Association digué “lethal disease has only thus far been seen in humans and primates and a few species of wild animals, it would appear that the main route of transmission is human to human contact” i aquest és el punt, la principalíssima ruta de transmissió és entre humans un cop el virus entra a la població, i pel cas índex, pel primer cas, em resulta extremadament difícil veure un gos a l’inici de la cadena, com a detonant.

I ja no parlem dels gats, als que sense una prova científica definitiva, se’ls podria considerar immunes ja que el virus no ha estat trobat, tot i els esforços, a cap felí silvestre africà.

Perquè si tornem a tenir una altra situació com la del gos Excalibur, potser caldria preocupar-se només per l’existència d’una instal·lació de quarantena adient, o d’un protocol que permeti actuar com instal·lació de quarantena a una instal·lació ja en funcionament amb altres finalitats, i no per un perill de transmissió de gossos a humans, ara per ara no provat.

I per la transmissió d’ humans a gossos la situació és bastant diferent, segons la Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) i el Centre Europeu per la Prevenció i Control de les Malalties (ECDC).

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

avaluació de riscos, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (64): Caídos del Guindos, però altre cop malament.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 12, 2014

Llegeixo que el Consell de Ministres espanyol ha donat llum verda a un reial decret pel que es preveu una inversió de 13,5 milions d’euros per fer recerca en la malaltia (l’Ebola) i per tenir a punt un lloc de referència per tractar futurs pacients. I set (7) d’aquests milions aniran al Ministeri de Defensa per reformar l’hospital militar Gómez Ulla, a Madrid. Un link:
http://www.ara.cat/societat/Ebola-Comunitat_de_Madrid-hospital-govern_espanyol-Gomez_Ulla-defensa_0_1244275825.html

No puc estar-me de dir un parell de coses.

Que aquest Gobierno ha manegat la crisi de l’Ebola (com d’altres crisis) de forma incompetent no és un comentari original. Que ara vulgui sumar a la incompetència la hipocresia, va un pas més enllà. I que la meitat de la despesa es vagi cap a l’esfera militar i per tant fora de l’esfera de la ciència i de la Sanitat civil, una demostració que aquest no és el meu estat, l’estat que vull per mi.

Una instal•lació de alta seguretat biològica no s’improvisa. Una instal•lació d’alta seguretat biològica és convenient dissenyar-la de bell nou. Intentar aprofitar una instal•lació antiga i reformar-la és un camí segur a un increment de la despesa per donar solucions d’enginyeria a un edifici que no es va dissenyar «per se» per això. Que aquesta instal•lació comparteixi ubicació amb altres activitats (atenció a altres malalts) no és intrínsecament dolent però una major segregació o aïllament sempre seria desitjable.

Tanmateix l’errada més greu és que no parlen de manteniments futurs. La inversió de ciència en Espanya, sobre tot la del Gobierno de Madrid es consumeix en foguerades, en embestidas de cabestro. Ara, de presa i corrents muntem un paquet d’ajuts (del que el 50% es fa a l’esfera militar i en obra “civil” i equipaments) però de ben segur aquest Gobierno no ha pensat en els anys següents, i no donarà continuïtat la programa. I això que és greu en el cas de projectes és malsà i devastador pel que fa a infraestructures.

Un centre d’alta seguretat biològica té un disseny complex que fa que la seva construcció i posada en servei consumeixen de 2 a 4 vegades més recursos que un centre de recerca o assistencial convencional. Però el problema greu és el seu manteniment, perquè els costos d’explotació són de 6 a 8 vegades majors que un centre convencional. Les despeses de subministraments (electricitat, aigua, gas, consumibles d’enginyeria) i els costos d’un personal altament qualificat, el fan el més semblant a un pou sense fons, potser necessari però.

I no val dir que el faré servir quan em calgui i desprès el desconnecto per estalviar. Aquestes instal•lacions han de funcionar 24 hores al dia, 365 dies a l’any perquè siguin realment i “segurament” funcionals. Posar-les en servei repetidament després d’aturades prèvies obliga a fer noves proves cada cop, que no fan aquestes operatives gaire funcional.

Total, que si el decret llei és el que es mostra o ha transcendit als diaris i no hi ha una planificació al darrera, crec que el Ministeri ha tornat a caure del Guindos i no fet cap servei a la ciència espanyola. Encara que això és veure ploure sobre mullat.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Finançament ciència, instal·lacions bioseguretat, recursos humans en ciència, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (63): Per ara guanya Ebola; dues reflexions més.

Deja un comentario Publicado por en noviembre 8, 2014

Un informe conegut fa uns dies apunta que les taxes d’infecció per Ebola estan creixent a Freetown, la capital de Sierra Lleona, amb sis casos nous diaris. La mateixa font assenyala que a les zones rurals del país el virus s’està propagant nou vegades més ràpid que fa dos mesos.

Aquesta font no es governamental però sí de certa confiança. És una organització creada pel ex-primer ministre Toni Blair, AGI (African Governance Initiative).

Aquestes dades entren en contradicció amb aquelles aportades per la Organització Mundial de la Salut, OMS que assegurava que el nombre de casos nous de la malaltia s’havia estabilitzant, que s’estava arribant a la planura que indica que els esforços realitzats havien frenat la propagació.

Potser tots dos tenen raó perquè el que indiquen les dues informacions podria estar lligat a una mena de patchwork, una imatge variada o heterogènia de la propagació, amb zones “madures” i zones on encara està creixent de forma elevada la propagació del virus.

La zona més calenta, hores d’ara, seria la zona occidental del país, i l’àrea que envolta Freetown i la mateixa capital.
Per l’informe de AGI l’única zona on significativament la propagació de la malaltia s’ha frenat és al nord del país. Relaciona aquesta millora a un millora significativa dels processos d’enterrament (tant per fer-se de forma més segura com també de forma més ràpida, en menys de 24 hores). Aquesta relació es pot considerar congruent ja que ara mateix s’assumeix que més de la meitat de les infeccions d’Ebola son el resultat de la manipulació dels cadàvers prèvia al seu enterrament; per exemple, el rentat del cossos dels morts i la col•locació de l’indumentària final. I és que les costums locals són difícils de modificar i més si la modificació no es fa intentant mantenir la dignitat dels que es van però, potser més important, també dels que es queden.

I en aquesta lluita sense treva, el personal mèdic (doctors, infermeres,…) són la nostra força, treballant sense descans en sistemes de salut infra-finançats i sub-desenvolupats. Un percentatge gens menystenible d’aquests professionals han resultat infectats (més de 400 s’han infectat i més de 230 han mort, amb les dades de mitjans d’octubre). Que el virus Ebola hagi pres les vides de alguns dels metges més prominents de Sierra Lleona i Libèria, retrau a aquestos països d’una experiència sanitària de la que van força escassos. I mentre l’Ebola assola aquest països, en aquests o d’altres del voltant continuen morint centenars i milers de persones per d’altres malalties infeccioses. Organitzacions no governamentals com Metges Sense Fronteres (MSF) han respost amb centres de tractament i ajuda diversa, però el que és més important, amb personal. Sí, aquest personal que ha estat incapaç de mobilitzar els països occidentals (i sí ha pogut mobilitzar Cuba, per exemple).

Tota activitat, i aquesta més, té un risc, i alguns d’aquests cooperants a la primera línia de foc s’han infectat. Mantinc la meva opinió que és millor un tractament en origen (dona també un missatge que tots davant aquesta malaltia som tractats iguals i que s’està intentant oferir el millor tractament possible en origen) però si s’opta per la repatriació no pot ser que es generin desconfiances manifestes, pors i missatges terroritzats respecte el perill que porten al retornar. Tot això no fa més que minar un dels elements claus necessaris per contenir la epidèmia serrant una de les potes de la resposta; un nombre adequat de clínics entrenats a origen. Perquè si no honorem, en els moments dolents, als que se’n van per fer un servei als allà estants però també als aquí quedants com penseu que tindrem realment èxit en aquesta lluita? Quin missatge enviem als voluntaris susceptibles d’anar a Sierra Lleona o Libèria si mostrem el nostre rebuig a la seva tornada si queden infectats, i pitjor encara, els estigmatitzem i els obliguem a quarantenes o aïllaments si no presenten cap mena de simptomatologia? La por i la desinformació va contribuir a la inicial propagació d’Ebola de zones rurals a urbanes als països africans afectats. Ara, la por i la desinformació als països desenvolupats amenaça de bloquejar el camí per sobreposar-se a aquesta epidèmia.

Però, aquesta, aquesta és una altra història.

salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (61): No és Chic, però Chikungunya truca a la porta

Deja un comentario Publicado por en octubre 27, 2014

Chikungunya ja és a França i truca a la porta. Chikungunya a entrat de nou a la Unió Europea. I aquest cop el brot és autòcton.

Ens expliquem. Chikungunya és un virus no mortal (en la immensa majoria dels casos) però altament incapacitant per períodes de setmanes i que pot generar seqüeles de llarga durada. Fins ara l’únic brot epidèmic autòcton va ser un que va afectar a un parell de centenars de persones a uns poblets del nord d‘Itàlia (veure entrada 8). La resta de casos que com a degoteig tenim a Catalunya i altres estats de la Unió Europea son casos importats és a dir, persones que retornen de zones endèmiques amb el virus al seu cos en període d’incubació però sense simptomatologia clínica, que es manifesta després. Aquests casos convenientment “aïllats” dels vectors (mosquits) que permeten la transmissió no poden infectar els contactes propers i no generen infeccions secundàries.

Més preocupant és quan la infecció es manifesta en persones que no tenen historial de viatge a zones endèmiques (ara mateix el Carib està en ebullició, veure entrada 40, de ben segur uns quants “Curros” han tornat infectats a Catalunya; i de retruc també a Florida, als EEUU, veure entrada 26) com va resultar el cas d’Itàlia el 2007 perquè això implica que el virus s’ha instal•lat en una colònia de mosquits que tenen la capacitat de transmetre’l (no totes les especies de mosquits tenen aquesta capacitat).

Això ha tornat a passar ara a França, molt més propera geogràficament a Catalunya. Quatre membres de una mateixa família que viuen a Montpellier han estat diagnosticades com positives a Chikungunya el dia 20 d’octubre. Van desenvolupar símptomes entre el 20 de setembre i el 12 d’octubre i vivien a prop del poble on hi havia un cas importat de Chikungunya per una estada prèvia a Camerun. La salut dels membres de la família no està en risc.

Aquest brot ha desfermat una sèrie de mesures per controlar-lo que bàsicament són preventives-paliatives: uns protocols de control de vectors (mosquits) per evitar més casos de transmissió local; informar als habitants de zones properes de la simptomatologia de la malaltia, i ensinistrar els professionals sanitaris sobre com reconèixer-la i manegar-la.

El perill real d’aquest brot està en que el virus pugui mantenir un cicle sostingut de propagació en colònies de mosquits autòctons que superi l’estació freda i permeti a l’estiu següent nous episodis de transmissió eixamplant la seva àrea d’influència. Recordem que el mosquit tigre (Aedes albopictus) va ser inicialment un fenomen molt local (la zona del Vallès) i ara ja està estès per tot l’arc mediterrani.

Per cert, Aedes albopictus és un magnífic vector pel virus Chikungunya (per més detalls veure entrada 20).

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Chikungunya, eradicació, salut pública, vectors artròpods, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (60): Ebola; 21 dies! i no, no és una pel•lícula.

2 comentarios Publicado por en octubre 22, 2014

Vint-i-un dies. 21 dies. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) emmarca el període d’incubació pel que fa al virus Ebola de 2 a 21 dies, la qual cosa significa que si als 21 dies d’haver estat en contacte amb una font potencial d’Ebola no s’han desenvolupat símptomes, s’estableix que hom no està infectat ni és contagiós. I aquesta xifra és la que fa servir també com a període de quarantena el Centre de Control de Malalties (Center for Disease Control and Prevention, CDC), als Estats Units.

Tanmateix Charles Haas, cap del Departament de Enginyeria Civil, Arquitectura i Enginyeria Ambiental de la Universitat de Drexel (Filadelfia), considera que aquesta xifra és un conveni al que s’ha arribat sense una discussió sistemàtica, i que potser caldria ser revisada.

Això és el que plasma a l’article On the Quarantine Period for Ebola virus publicat al PLOS Currents Outbreaks, de fa una setmana (14 Octubre).

Haas indica que aquesta xifra parteix de les dades de brots anteriors d’Ebola a Zaire (1976) i Uganda (2000), així com dels nou primers mesos del brot actual a l’Àfrica Occidental.

Tanmateix si es prenen els brots d’Ebola al Congo de 1995 i els informes epidemiològics més recents del brot actual a l’Àfrica Occidental, Haas descriu que un cop passats els 21 dies encara hi hauria una probabilitat de fins el 12% que alguna persona donada com a negativa estigues infectada i desenvolupes simptomatologia amb posterioritat. Per això es dedica a mirar la desviació típica, un paràmetre estadístic que indica quan es desvien, s’aparten, les dades individuals de la mitjana de dades col•lectiva, i que pot arribar a l’esmentat 12%. Això voldria dir que en el pitjor cas podriem donar com a negativa una persona de cada 8 de forma errònia, aproximadament. Aquest individu podria donar simptomatologia (el dia 22, o el 23 o el dia 25) i o bé tenir un desenllaç fatal entre els dies 6 i 16 des de l’aparició dels símptomes o bé recuperar-se entre els dies 6 i 11.

Haas no nega les raons de la xifra de quarantena anterior, de 21 dies, però reclama una reconsideració, perquè el lapse de temps podria no oferir una suficient protecció de la salut pública en el brot actual, i per brots futurs. Haas assenyala que el període de quarantena que ell establiria seria de 31 dies. De fet la seva tesi és que “clarament per patògens que tinguin un alt grau de transmissibilitat i /o gravetat, el temps de quarantena caldria que fos més extens que per agents menys transmissibles o greus”, i que una avaluació de riscos (risk assessment) detallada del cost-benefici d’aquesta rutina caldria ser executada en breu.

L’actual epidèmia hauria de permetre recollir dades de la manera més exhaustiva possible per mirar d’ajustar de nou aquest període de quarantena. A més en aquest període de incubació hi juguen factors com la intensitat i la via de contacte amb la font potencialment infecciosa. Quan l’epidèmia té un nombre baix d’afectats el biaix pot ser elevat; per epidèmies amb molts afectats cobrim moltes més combinacions la qual cosa ens farà més robusta la mitja però ens inclourà outliers, valors molt més allunyats i menys probables.

En qualsevol cas tota modificació del límit en dies de la quarantena ha d’estar lligada a un estricte anàlisi de cost / benefici. Perquè ja m’heu sentit dir-ho més d’un cop, el risc “0” no existeix.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

 

link: http://currents.plos.org/outbreaks/article/on-the-quarantine-period-for-ebola-virus/

avaluació de riscos, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

← Entradas anteriores

Entradas siguientes →