comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: virologia ambiental

Comentaris virus-lents (111): Norovirus, els axiomes estan per ser trencats.

Deja un comentario Publicado por en mayo 26, 2015

Un estudi publicat el mes de març al Clinical Infectious Diseases titulat Detection and Quantification of Airborne Norovirus During Outbreaks in Healthcare Facilities, alerta que aquest virus, que infecta anualment centenars de milers de persones a tot el món, i arruïna moltes vacances a creuers (per una entrada específica sobre aquest tema pitgeu enllaç https://comentarisviruslents.org/2014/07/07/comentaris-virus-lents-16-norovirus-i-creuers-laxants/), es troba suspès a l’aire d’ambients amb malalts i per tant pot propagar-se a través d’ell a persones no infectades.

dsnorovirus_379px.jpg

El corol·lari a tot això seria que les precaucions de seguretat implementades actualment per controlar els norovirus podrien no ser suficients i seria una possible explicació de per què els brots de norovirus son difícils de contenir i eliminar.

Les mesures actuals, tenint en compte que es tracta d’un virus de transmissió fecal-oral, als entorns hospitalaris, estan pensades i dissenyades per limitar el contacte directe amb els pacients infectats, i les fomites properes. Tenint en compte aquestes dades, però, potser ha de valorar-se una possible transmissió aèria dels norovirus, amb la qual cosa l’ús d’unitats mòbils de filtració d’aire o la utilització de protecció respiratòria (mascaretes FFP3 o NS95) quan es té cura de pacients amb gastroenteritis podrien ser adients.

norovirus

Norovirus vistos per micrografia electrònica.

Les dades epidemiològiques indiquen que els norovirus són l’agent causal de gairebé el 50% de casos de gastroenteritis vírica (recordeu febre, diarrea, vòmits, i dolors abdominals), el que moltes vegades és mal anomena grip estomacal (la “stomach flu” anglesa) per molt que aquí el virus influenza, el virus de la grip no te cap intervenció.

L’estudi s’ha dut a terme en 8 instal·lacions hospitalàries on s’atenien brots de norovirus. Els investigadors van recol·lectar mostres d’aire, un total de 48 mostres, a un metre dels pacients, al nivell de la porta de les seves habitacions i a les estacions d’infermeria, localitzades en alguns casos a desenes de metres. La recol·lecció es feu amb un mostrejador d’aire, un aparell que filtra l’aire i segresta tot el material particulat que després s’analitza. Per tant no s’analitzava la seva presència a possibles superfícies contaminades o fomites.

En sis dels vuit centres es trobaren norovirus a l’aire. Els virus foren aïllats en un 54% de les habitacions dels pacients malalts que es van assajar; en un 38% de les portes de les habitacions de malalts que menaven als passadissos i en un 50% de les estacions d’infermeria assajades.Les concentracions del virus anaven de les 14 a les 2.350 partícules per metre cúbic d’aire. Els autors de l’estudi assenyalen que una dosi de 20 partícules de norovirus és normalment suficient per infectar algú. Tenint en compte que inhalem una mitjana de 10-15 litres per minut en una activitat normal, basal (http://www.arb.ca.gov/research/resnotes/notes/94-11.htm), en 60-100 minuts haurem arribat als 1.000 litres, o 1 metre cúbic. En una jornada laboral normal de 8 hores, assumint valors constants, hom podria inhalar entre 100 i 18.000 partícules de norovirus.

Tanmateix no saben si tots els norovirus suspesos a l’aire són tots infecciosos, ja que la detecció es feu per presència d’àcid nucleic (fent servir la reacció en cadena de la polimerasa, com a CSI), i els norovirus humans no son cultivables, no es poden propagar. Proves indirectes, però, apunten a que resistirien bé aquestes condicions i arribant a la cavitat nasal podrien vehicular-se passivament cap a gola i tracte digestiu on generar infecció.

És evident que caldran més proves però no deixa de ser un toc d’alerta. No estem parlant de projeccions de vòmits o exudats que resten a poques desenes de centímetres del pacient i es dipositen ràpid, i que es poden gestionar portant guants i desinfectant sovint les superfícies o fomites afectades. Estem parlant d’un material que es manté en suspensió, per temps indeterminat.

Res, doncs, que els norovirus, acostumats als creuers (veure entrada 16) ara s’han tret una mena de passatge d’avió.

Però aquesta, aquesta és una altra historia.

fomites, microbiologia ambiental, norovirus, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (110): I els virus cobriran la terra…

Deja un comentario Publicado por en mayo 19, 2015

Per cada espècie d’ésser viu sobre la Terra hi ha una panòplia de virus diferents capaços d’infectar-lo. Això converteix aquests petits éssers en la major font de biodiversitat sobre la Terra amb el permís dels bacteris. Els núvol poblacional viral, bigarrat i complex, és el que alguns venim a dir “virosfera”, de la que, com a la resta de la natura, en coneixem solament una petita part. A més aquesta petita part està esbiaixada pel nostre interès, ja que practicant un antropocentrisme fins a cert punt explicable, coneixem millor els virus que ens interessen des d’el punt de vista de la salut, els virus que ens infecten, en afecten, a nosaltres, als nostres ramats, o a les nostres collites.

 

I com arribem a aquesta conclusió tan agosarada. Ja fa 20 anys que el viròleg Stephen Morse va suggerir que hi havia un milió de virus que infectaven vertebrats (pel senzill càlcul de assumir la presència d’un mínim de 20 virus per cadascun dels 50.000 vertebrats del planeta). Vint no és un nombre massa alt; penseu en virus que infectin l’espècie humana i molts hi arribareu sense gaire esforç; i recordeu que nosaltres som una espècie més, i no el cim de res. Per exemple, si parlem d’herpesvirus n’hi ha vuit que infecten a humans, però hi ha nou que infecten equins i 5 que infecten bovins…si això es representatiu, i pensem en les més de 5400 especies de mamífers (que són aquells descoberts, no els existents) tenim un nombre d’herpesvirus més que considerable. Si obrim el focus veurem però que també hi ha herpesvirus que infecten aus, rèptils, amfibis i cadascun d’aquestos excedeixen en nombre als mamífers. I ara ens aturem perquè si incloem en l’equació als invertebrats, la complexitat dels quals ultrapassa a la dels vertebrats, el cap ens començarà a rodar. Però quan heu pensat en virus que ens poden infectar a l’espècie humana potser heu comptat un parell d’herpesvirus (família Herpesviridae) però també, potser, el virus de la hepatitis A, o el poliovirus, de la família Picornaviridae; el virus de la verola (família Poxviridae); el virus de la febre groga, o el dengue, o el virus West Nile (família Flaviviridae); els rotavirus (família Reoviridae), els astrovirus (família Astroviridae); el virus de la grip (família Orthomyxoviridae) el virus de la immunodeficiència humana (un lentivirus de la família Retroviridae). I ara hem de pensar que aquestes famílies víriques potser tindran la mateixa distribució i variació que la família Herpesviridae. I que tenim molts virus pendents de ser classificats, encara. I a tots aquests virus cal afegir els virus no patògens, que circulen silenciosament i que probablement excedeixen en nombre als coneguts. I els virus de plantes, i els virus que infecten bacteris, i els virus que infecten fongs, i els virus que infecten paràsits. Que passa, doncs, amb les virus desconeguts? Podem aixecar una mica el teló?

 

virus families drawn

Fa uns anys es feu un estudi a partir de poc menys de 2000 mostres (orina, hisops bucals o de gola, femtes) d’un ratpenat frugívor (sí, els que s’alimenten de fruites), el Pteropus giganteus, i es cercaren seqüències virals per la reacció en cadena de la polimerasa (PCR), el seu viroma*. L’elecció de l’animal no fou baladí ja que se sap que els ratpenats hostatgen molts virus diferents, alguns patògens d’humans, com el virus Nipah. Els assajos de PCR es dissenyaren per detector virus de nou famílies virals. Es detectaren al final 985 seqüències víriques de 7 famílies virals, que incloïen 11 paramyxovirus (Nipah i deu nous virus), 14 adenovirus (13 d’elles nous, no descrits fins ara), 8 astrovirus (tots ells nous), 4 diferents coronavirus, 3 polyomavirus (tots nous)…i molts herpesviruses, nous també. Per mes detalls veure enllaç http://www.virology.ws/2013/09/06/how-many-viruses-on-earth/

Per tant si no tenim més virus descrits és per no cercar de forma exhaustiva i organitzada.

Sí, sí, això està molt bé, tot plegat, però…quans virus hi ha a la Terra?

En una entrada anterior havíem parlat que nosaltres estem plens de bacteris. Una part del nostre pes són bacteris, el nombre de bacteris excedeix en nombre de les cèl·lules eucariotes del nostre cos. Que pensaríeu si us digues que el nombre de virus excedeix al de bacteris. Som un portaavions viral. I aquí és on més clarament veiem que es trenca la relació mediàtica entre virus i malaltia. La majoria dels virus del nostre cos son “innocus”, no patògens. Certament hi ha bad guys, però son minoria. Con es va comentar prèviament (entrada 16, dedicada als norovirus) en un gram de femtes d’una persona infectada por haver-hi més de 108 virions (100.000.000 partícules víriques). Però quan estem sans també excretem valors semblants, tota una caterva de centenars d’espècies de virus diferents, en cada gram de femtes. Es tracta de virus, els bacteriòfags, que infecten els nostres bacteris intestinals, encara que també podem alliberar virus que adquirim al consumir aliments o aigües contaminades, els virus entèrics, i que poden propagar-se en el nostre tracte gastointestinal, arribant a l’exterior amb les nostres femtes, moltes vegades sense que ens adonem (infeccions asimptomàtiques). També podem alliberar virus a través de totes les nostres secrecions  orals, nasals, oculars, vaginals, etc. I el nostre patró d’alliberament de fraccions del nostre viroma canvia d’individu a individu, i dins d’un mateix individu canvia amb el temps. I el que val per nosaltres val per la resta d’animals, en major o menor grau.

 

Però nosaltres o la resta dels animals tenim un cert pes a la Terra però res comparable amb el volum i la masa de l’aigua de mar.

 

earth_blue_planet_globe_219085

Des de fa més de 20 anys se sap que en un litre d’aigua de mar hi ha entre 109 i 1010 partícules víriques. Aquestes concentracions no són fruit d’un estudi aïllat si no que s’ha corroborat a diferents localitzacions i per diferents autors, amb algunes variacions (hi ha més virus a les aigües costaneres i al volum d’aigua on arriba la llum, la zona fòtica, on hi ha més activitat metabòlica, més vida). Si es calcula que la quantitat d‘aigua total a la terra està al voltant de 1.386.000.000 km3, comencem a adonar-nos de l’enormitat dels números. Recordeu que 1 km3 son 1.000.000.000.000 litres, i ara recordeu que les estimacions parlen de 1010 partícules víriques per litre. ¿Que us surt?  A grosso modo estaríem parlant de 1031 partícules víriques. I mirem per on algunes estimacions indiquen que el nombre de virus sobre la Terra podria assolir la xifra de 1031 (Wobus & Nguyen, Curr Opin Virology 2012, 2:60-62). Aquest nombre és 10 vegades més alt que el nombre de procariotes (bacteris) estimat per a tota la Terra.

De fet, en el cos humà s’estima que hi ha 10 bacteris per cadascuna de les nostres cèl·lules i probablement hi ha 10 partícules víriques per cada bacteri.

I ara que sabem l’enormitat numèrica de virus de la nostra virosfera, quan pesarien? Ja sabem com de petits són els virus però una mica sí que pesen i de mica en mica s’omple la pica, que diuen. Si assumim que una partícula vírica mitjana “pesa” al voltant de 10 attograms (10-17 grams; un attogram= 10-18  grams), un senzill càlcul ens diria que la masa total de la virosfera terrestre és de unes 108 tones (100 milions de tones). La masa de la biosfera s’estima en unes  75.000 milions de tones. Els virus són poc cosa, doncs? Bé, si la masa total de la població humana està estimada en 250 milions de tones; el total de animals d’aprofitament ramader, 700 milions de tones, i els cultius, 2.000 milions de tones, jo no diria que són poca cosa tenint en compte la seva mida.

A la vida, la mida no és mesura d’importància.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

————-

* Viroma: per viroma entenem el conjunt de genomes de virus present en una mostra determinada, que considerem representativa d’un ambient, o un organisme, sa o malalt. Per extensió, és la població viral de l’esmentat ambient o animal.

Arbre de la vida, bacteriòfags, ratpenats, virologia, virologia ambiental, viroma

Comentaris virus-lents (108): Seguretat alimentària, la ignorància no es bon plat.

Deja un comentario Publicado por en mayo 10, 2015

La seguretat alimentària té uns components industrials i ecològics i un component individual com és el que resulta d’estar adequadament informat dels perills i les conseqüències de les infeccions per virus i bacteris transmesos pels aliments…i actuar en conseqüència, és clar.

Hi ha molta informació a les xarxes (entre ella algunes entrades d’aquest blog, com l’entrada 16, dedicada als norovirus i els creuers, però també les entrades 14, 15, 86 i 87, més estrictament associades a la seguretat alimentària) però aquest cop la recomanació és que mireu i viatgeu una mica per l’adreça http://mapaperills.grisc.cat/#

Una adreça institucional, amb informació bàsica però clara i ben estructurada sobre els principals riscos alimentaris que podem patir a Catalunya. És una eina creada pel Centre de Recerca en Governança del Risc (GRISC) de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària, àrea especialitzada de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Al meu blog de tant en tant anirem al detall d’un brot o d’un patogen però moltes generalitats queden cobertes amb aquesta eina.

Per que, el que està clar (o més aviat el que no està clar) de la presència dels virus a la cadena alimentària, és:

  • Que no es coneix la proporció de norovius que es transmet per aliments. Particularment la contribució de fruites i verdures, però l’impacte per la salut podria ser significatiu atenent els nivells de consum.

  • El pes que tenen els aliments, incloent-hi el porc i els seus derivats, en la transmissió del virus de la hepatitis E, no està ben apamat però podria ser significatiu.

  • No està clar, amb les evidències disponibles, que el procés de pasteurització estàndard mínim actual de 70ºC per dos minuts pugui inactivar el VHE (o això suggereixen dades experimentals  a partir de productes de porc contaminats experimentalment).

  • El VHE podria transmetre per mol·luscs bivalves (com està demostrat per norovirus i virus de la hepatitis A), ja que s’ha aïllat ARN de VHE als mateixos, però no ho sabem del cert ni podem quantificar-ho.

  • No coneixem la rellevància epidemiològica dels portadors asimptomàtics, aquells que excreten els virus però no mostren símptomes clínics, dispersant-los sense adonar-se’n al cuinar o tocar aliments. Cal afegir, si no apliquen normes bàsiques d’higiene, que en principi redueixen força la probabilitat de transmissió.

  • No es fàcil trobar consells clars i coherents sobre la preparació d’aliments; com manipular-los per evitar contaminacions creuades amb superfícies, o fomites, i altres aliments i consells de cuina per reduir riscos més enllà del ja sabut “cocció prou temps”. Per exemple, en carn contaminada amb Salmonella i Campylobacter seria millor no rentar-la amb aigua d’aixeta per evitar la dispersió del patogen per fomites o superfícies properes; taules de tallar, marbres, plats, gots, degut a les esquitxades.

I no parlem del riscos de bacteris, no són estrictament al meu camp d’experiència, i de riscos químics, que desconec com a professional. Cal anar més endins, més enllà en la recerca i alhora s’han de facilitar consells més clars als consumidors. Perquè la ignorància no és plat de grat de ningú. O no hauria de ser-ho.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

aigües, avaluació de riscos, fomites, hepatitis, norovirus, salut pública, seguretat alimentària, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (104): Una mirada històrica a l’efecte dels virus.

Deja un comentario Publicado por en abril 27, 2015

Els éssers humans sempre han lluitat per guanyar la batalla contra els microbis, però aquesta és ara per ara una història que com a molt està acabant en taules, en empat. Els microbis, ja siguin virus o bacteris, troben la forma d’escapolir-se d’algunes de les nostres mesures de control o eliminació i ens obliguen a mantenir-nos en cursa.

En els vells temps, les pandèmies no eren gaire freqüents a causa de la menor població, de la baixa densitat de població. Les alteracions que suposaren per al Món les tècniques de l’agricultura i la ramaderia portaren aparellades un creixement més o menys continuat de la població, i l’aparició de les ciutats. Tots aquests elements han jugat el seu paper en la propagació del virus. Detallem ara uns quants del virus més mortals que coneixem en temps històrics. smallpox history La verola es va fer evident al voltant de 10.000 aC i segueix sent una de les més malalties que ha ocasionat més devastació de tots els temps. Es tracta d’una malaltia molt contagiosa, amb agent causal el virus de la verola (smallpox en anglès), i ha causat moltes epidèmies, començant a l’antic Egipte, i creixent a l’Índia, la Xina, així com a Europa. Els viatgers procedents d’Europa (entre ells, els conqueridors espanyols) que anaren al Nou Món propaguen el virus dins les poblacions natives, mai exposades provocant la pràctica eliminació de les mateixes (segons les estimacions, les taxes de mortalitat van ser del 80-90%). En els primers anys de la colonització britànica del continent australià, la verola matà al voltant de la meitat de la població aborigen i es refereix la verola com la causa més comuna de mort a les esmentades poblacions entre els anys 1780-1870. Encara en el segle XX la verola va causar entre 300 i 500 milions de morts. La primera vacuna per a la verola va ser desenvolupat per Edward Jenner en 1796 i després d’això, va anar sent eradicada país rere país per successives campanyes de vacunació, fins assolir la seva eradicació total en 1979. Un dels pocs èxits sense màcula dels essers humans. measles warning 000502-300x202 El xarampió (measles, en anglès) va ser descrit per primera vegada pel metge persa Razi (860-932 dC) que va fer una aproximació prou científica a la malaltia, tenint en compte l’època. La història ens diu que aquesta va ser una malaltia contagiosa greu amb incidència en tot el món, provocant la mort de milions de persones. La plaga Antonina (165-180 dC), causada pel virus del xarampió es va estendre en l’Imperi Romà amb la tornada de les tropes que batallaven al Pròxim Orient. S’estima que moriren més de cinc milions de persones. Tot i que les vacunes estan disponibles, i són segures, fàcils d’administrar i prou barates, el xarampió continua sent una de les principals causes de mortalitat entre els més joves, encara avui dia. Un informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) parla de més de 150.000 morts causades pel xarampió l’any 2011. Spanishflu_33 newspaper La grip, i entre elles la grip espanyola; aquesta pandèmia que arrencà el 1918 afectà fortament als països del tercer món causant la mort (estimada) de 100 milions de persones. Per comparança, solament 20 milions de persones van morir a la Primera Guerra Mundial. La mortalitat s’acarnissà en els joves; la causa de la mort no era estrictament la infecció si no una reacció excessiva, una sobre-reacció del sistema immune, que acabava amb fallada multiorgànica dels malalts. Aquest virus fou una flamarada de mortalitat; escombrà la Terra i va desaparèixer després de 18 mesos. Yellow-Fever-1820-Savannah La febre groga és una malaltia hemorràgica aguda que va causar altes xifres de morts als Estats Units (que va sofrir epidèmies urbanes fins el 1905), però també a Espanya (a Catalunya, milers de barcelonins moriren en la epidèmia de 1821) durant els segles XVIII i XIX. El virus de la febre groga no està eradicat; d’acord amb les estimacions de la OMS, n’hi ha més de 200.000 casos anuals i al voltant de 25.000 morts. L’àrea a l’abast del virus (transmès per mosquits) conté al voltant de 1.000 milions de persones. El virus de la immunodeficiència humana (VIH) causant de la Síndrome d’immunodeficiència Adquirida (SIDA) causa entre 1,6 i 1,9 milions de morts anuals. Si tombem la vista enrere a les tres últimes dècades, aquest virus ha causat ja més de 36 milions de morts. El VIH és un lentivirus que va evolucionar en primats africans fa moltíssims anys, durant milions d’anys, fins que va donar el salt als éssers humans en algun moment de la primera meitat del segle XX. Actualment hi ha al voltant de 35 milions de persones infectades, la majoria d’elles vivint a l’Àfrica subsahariana (més de les 2/3 parts del total). Per desgràcia, només la meitat dels pacients, en les estimacions més afalagadores, poden disposar de teràpia antiretroviral. Outbreak in the world history

Un quadre comparat que inclou també algunes especies bacterianes amb fort impacte en pandèmies històriques

Cinc. Un repòquer de virus històricament letals. Únicament hem pogut descartar una carta, la verola. Ens cal continuar jugant i apostant per una millor i més efectiva recerca.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Influenza, Pandèmies, verola, VIH/SIDA, virologia, virologia ambiental, xarampió

Comentaris viruslents (99): Més virus que estels al firmament.

Deja un comentario Publicado por en abril 11, 2015

Quan parlem de virus, al cap ens venen immediatament la idea de grans números. Així, a poc que hagin patit gastroenteritis recordaríem que entre 108 i 109, entre 100.000.000 i mil milions de virus (veure entrada 16), s’alliberen en cada gram de femtes. També, si hem patit la grip, potser ens hem assabentat que cada cèl·lula infectada pot produir fins a 10.000 noves partícules víriques. En pocs dies de producció vírica al nostre cos podem haver arribat a generar milers de milions de virus. Tot un mon (la població humana a la Terra, per exemple es troba ara per sota dels 10.000 milions).

 

Algunes estimacions parlen de més de 1030 virus en el planeta Terra. Més que estels al firmament (sempre que considerem que l’univers no és infinit, és clar, o que hi ha més univers que el que veiem). I us preguntareu, com s’han arribat a aquestes estimacions?

 

Bé, la primera possibilitat és comptar els virus a partir de mostres. Suposa agafar petites parts del tot (del terra, de diferents aigües, del fons oceànic,assumint que són prou representatives), comptar els virus presents (fent servir el microscopi electrònic, per exemple) i extrapolar (bàsicament, multiplicar pels volums no analitzats). Com més mostres avaluem més refinarem el càlcul, més ens aproparem a la realitat. No està malament però així únicament trobarem els virus fora dels organismes, i ja sabem que els virus són paràsits intracel·lulars que solament es propaguen dins altres organismes.

 

Podem llavors cercar alguna pista de la seva presència, com pot ser el seu genoma, ADN o ARN. Tenim eines molt potents per amplificar aquestes senyals, més potents que les eines de microscòpia. Fent això s’ha descobert que els mars són brous de ADN viral, que estan plens de virus, que de fet la majoria dels virus resideixen allà. Cap sorpresa, ja que la majoria de la vida resideix als oceans, i ja hem dit que els virus depenen d’altres vides. No es tracta, però, de virus que afectin humans (directament) si no que infecten bacteris, i que s’anomenen bacteriòfags (bacterio-fag, fag prové del grec clàssic “devorar, menjar”).

 

Els bacteriòfags són majoritàriament virus ADN. Però influença, el virus de la grip, per exemple, és un virus ARN. Els virus amb genoma ARN no són habituals com a devoradors de bacteris però si tenen la mà trencada infectant eucariotes (plantes, fongs, protozous, i sí, tots els vertebrats i mamífers, també).

 

Les tècniques moleculars que detecten ADN són diferents d’aquelles que detecten ARN; per tant si fem solament unes ens perdem la informació de l’altre vessant.

 

Quan combinem ambdues eines, o ens esforcem en cercar virus ARN, la conclusió que emergeix és que els virus ARN suposen una part força significativa del material viral a l’oceà, al voltant del 50%. Aquesta és la conclusió d’un estudi publicat al Mutidisciplinary Journal of Marine Ecology el 2013 (veure enllaç al final de l’entrada) Això no és gens sorprenent perquè els hostes procariotes (els bacteris) ultrapassen en molt el nombre d’eucariotes (que hostatgen els virus ARN).

 

Una possible explicació rauria en que els eucariotes són molt més eficients com a incubadors de virus; una única cèl·lula eucariota pot vomitar molts més virus que un únic bacteri. L’altre, no indicada pels autors, seria que els oceans són els col·lectors de tot allò generat als continents i potser una part d’aquest comptatge no és específicament marí.

 

I tinguem present que qualsevol estimació és, probablement sempre, una sub-estimació absoluta (partint d’una mostra representativa). Quan quantifiquem sempre hi ha una fracció del material, d’allò a comptar, que queda fora del nostre abast (per mètode imperfecte, no he vist encara un mètode amb un 100% d’efectivitat; presència de material interferent; i fins i tot els marcs mentals dels investigadors).

 

En qualsevol cas i amb les degudes prevencions (una mostra d’aigua costanera, què passa dins els oceans i al fons dels oceans?; mètodes indirectes que no permeten assegurar si tot el ARN descrit és víric; eficiència de la tècnica d’aïllament i purificació no establerta) aquest estudi duplica de cop el nombre de virus al planeta ja que el valor de 1030 es referia bàsicament a virus ADN. Clar que en un món, el víric, en el que ens movem en log10 (logaritmes, factors de 10) doblar és un no res.

 

Però aquesta, aquesta és un altra historia.

 

Font original

http://www.nature.com/ismej/journal/v7/n3/full/ismej2012121a.html

aigües, bacteriòfags, evolució, virologia ambiental, virologia social

Comentaris virus-lents (97): Ebola, els “secundaris” reclamen el seu paper.

Deja un comentario Publicado por en abril 1, 2015

Comencen a acumular-se les evidències científiques que confirmarien que els efectes de l’actual epidèmia d’Ebola no es limitarien, ni de lluny, a les morts que aquest virus ha ocasionat fins ara: un pel més de 10.000, segons les últimes xifres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El brot, que ja ha infectat més de 24.000 persones, ha devastat els sistemes sanitaris -ja de per si febles- de Guinea, Libèria, i Sierra Lleona.

L’Ebola ha matat gairebé 500 sanitaris (entre metges i assistents), la qual cosa ha deixat a aquests tres països amb una evident falta de personal mèdic, que ja no era d’inici massa abundant. Però a banda d’aquesta manca directa de personal sanitari entrenat i capacitat, les conseqüències que el virus ha tingut sobre la salut dels habitants han anat bastant més enllà: se sap que hi ha persones amb malària que no acudeixen a l’hospital per por que se’ls confongui amb malalts d’Ebola -ambdues malalties tenen símptomes inicials molt semblants-; a més, la salut materna s’ha vist seriosament afectada i moltes campanyes de vacunació infantil han estat interrompudes.

Aquesta interrupció de les campanyes de vacunació infantil està generant un risc real que es disparin malalties infeccioses prevenibles, com la tos ferina, la diftèria o la tuberculosi…o el xarampió (veure entrades 81, 82 i 85), una malaltia altament contagiosa que sol aparèixer amb facilitat després d’una crisi humanitària. Sense anar més lluny, ha reaparegut a Síria, com a conseqüència del caos sanitari que viu el país a conseqüència de la guerra.

La revista Science assenyala que els casos de xarampió arribaran gairebé el doble del que era habitual en aquests països abans de l’Ebola. Enfront dels 127.000 casos que hi havia abans que la pitjor epidèmia d’Ebola arribés a l’Àfrica Occidental, en aquests tres països habitualment sí s’immunitzava contra el xarampió, els investigadors calculen que, 18 mesos després d’aquest brot, el xarampió hauria arribat a 227.000 persones. Aquest augment en la incidència portarà associat entre 2.000 i 16.000 morts addicionals (és a dir, probablement superaran les morts directes causades per l’Ebola).

Plou sobre mullat ja que «aquest augment es produeix enmig d’un punt àlgid de risc de xarampió en aquests tres països, com a conseqüència d’una vacunació rutinària no òptima durant els anys anteriors a l’ Ebola», es pot llegir a les pàgines de Science.

L’article estima que al començament de la crisi del Ebola, havia 778.000 nens sense vacunar a Guinea-Conakry, Libèria i Sierra Lleona. Per cada mes que es perllongava l’epidèmia, han calculat que el nombre de nens d’entre nou mesos i cinc anys que no rebien la seva vacuna contra el xarampió augmentava en un 75%. Amb aquesta dada, un any i mig després de l’inici del brot d’ Ebola, creuen que els infants sense vacunar arribarien als 1.130.000.

Les xifres que presenta el document són clares: «si la vacunació contra el xarampió hagués continuat als mateixos nivells que abans [tot i els seus problemes] de l’Ebola, una epidèmia generalitzada hauria causat 126.868 casos«. Amb la interrupció de les campanyes d’immunització, l’escenari que albiren els investigadors per 18 mesos després del començament del brot d’Ebola, seria de 227.484 casos de xarampió.

En definitiva, com les guerres, l’Ebola matarà més gent a través dels seus efectes secundaris que a través de la pròpia infecció, perquè a l’afectar al sistema sanitari fa reviure altres malalties que ja estaven controlades, i que també sumen mortalitat.

I d’entre elles, l’ocellet de les mines que detecta el grisú, l’infecció que ens serveix de testimoni, el xarampió sorgeix sempre en les crisis perquè és «una malaltia altament contagiosa». Una malaltia altament contagiosa però que té un remei ben delimitat i efectiu, la vacunació. La seva vacuna ha estat una solució espectacular, dona molt bons resultats, no té pràcticament efectes secundaris, no és cara, i protegeix pràcticament tota la vida.

El xarampió avisa dels secundaris que vindran després, bé, que realment mai se’n van anar. El que el fa diferent i el fa un estendard és que es una malaltia increïblement contagiosa comparada amb altres infeccions, però no és l’única que s’està fent forta a la calor del descontrol sanitari que porta l’epidèmia d’Ebola: la tuberculosi, la poliomielitis, la malària i el VIH són altres malalties que poden descontrolar més encara, a Guinea, Libèria i Sierra Lleona. Per tant cal apuntalar els sistemes de salut d’aquests països, muntar i dotar hospitals en condicions, formar el seu personal sanitari, crear laboratoris de diagnòstic … tot això en col·laboració entre els diferents països i amb l’ajut internacional. El que quedi després que s’esgoti l’Ebola, si aquest dia arriba, tindrà una utilitat tremendament important per a la resolució d’altres malalties tropicals.

Els autors de l’estudi aposten perquè la planificació de la campanya de vacunació contra el xarampió comenci «ja», perquè només així es podrà respondre ràpidament una vegada que l’Ebola s’estabilitzi. De moment, UNICEF ja desplegà dues rondes de vacunació al desembre del 2014 i al febrer del present any a Libèria. A Sierra Lleona començarà a l’abril una campanya de salut materno-infantil que inclourà, entre altres coses, la vacunació infantil contra el xarampió.

Tot esforç és poc però no per això s’ha de deixar de fer.

Però aquesta, aquesta, és una altra història.

 

Per més detalls el link original: http://www.sciencemag.org/content/347/6227/1240.abstract

salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics, xarampió

Comentaris virus-lents (95): L’Ebola porta cua al seu darrera.

Deja un comentario Publicado por en marzo 28, 2015

El primer cas d’Ebola del que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) té constància, el que anomenaríem cas índex, es va produir pels vols de Nadal del 2013. Va ser un infant, que habitava en un llogaret perdut, la primera víctima d’aquesta pandèmia que ha colpejat amb duresa tres països africans: Sierra Lleona, Guinea i Libèria. Va ser el primer nen, però segons la agència dels Nacions Unides per la Infància (UNICEF) més de 5.000 nens s’han infectat el darrer any. Aquest seria un impacte directe però l’impacte indirecte és encara més esfereïdor; més de 16.000 nens i nenes han perdut alguns dels seus pares. I el drama d’aquests nens supervivents no s’acaba aquí.

L’Ebola és una malaltia infecciosa que té efectes “biològics” però també efectes socials que no han de ser menystinguts i que es fan forts, s’intensifiquen, davant la manca d’informació o, directament, la desinformació. Així, molts d’aquests orfes han estat repudiats pels seus familiars per por de ser contagiats, encara que estiguessin sans. Fins i tot els veïns han arribat a fer-los fora dels llogarets, o pobles, acusant als nens de bruixeria per haver sobreviscut a la terrible malaltia, que té una mortalitat al brot actual sobre el 60%. Algunes organitzacions els recullen i tracten perquè recuperin ànim, salut i estima i també els ajuden…a recuperar el que és seu. El buit deixat pels pares es aprofitat per desaprensius que malden per quedar-se amb les terres que havien d’heretar els orfes.

La crisi de l’Ebola compleix aquesta setmana un any des de que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) la va qualificar com epidèmia. En el decurs d’aquest any s’han infectat vora 25.000 persones i han mort més de 10.000, però les conseqüències socials i econòmiques han estat probablement més greus. La economia de les zones afectades és un erm; els sistemes sanitaris estan desbastellats i s’han malmès o trontollen molts plans que duien a terme els propis governs o organitzacions no governamentals per millorar la salut general de la població. Hem sofert una gran ona d’infecció (no acabada, recordem-ho); ara tocarà patir una ressaca en forma de brots d’altres malalties infeccioses. Així, la OMS ha alertat de futurs brots de xarampió, tos ferina o varicel·la perquè s’han eliminat els programes de vacunació per culpa del Ebola. «Qualsevol interrupció dels serveis d’immunització, encara que sigui per períodes curts, es traduirà en un augment de brots», afirma el doctor Jean-Marie Okwo-Bele, director d’Immunització, Vacunes i Productes Biològics de l’OMS.

Encara que les xifres de noves infeccions per Ebola s’han reduït força els últims mesos, «Les xifres són similars a les d’agost de l’any passat. Baixar la guàrdia ara podria implicar un repunt a xifres similars a les que es van arribar a finals del 2014. Encara queda molt per fer», rebla José Félix Hoyo, vocal d’operacions internacionals de Metges del Món.

Perquè aquesta lluita no té aturador i els èxits no sempre es consoliden. Així, Libèria va registrar fa uns dies el primer cas d’Ebola en dues setmanes, un pas enrere pel país, que esperava sortir ja del túnel, i que caldrà que comenci a comptar el dies (42 dies) de nou per declarar-se lliure de la malaltia. Pitjor van les coses a Sierra Lleona, on l’Ebola ha matat unes 3.700 persones. El Govern ha decretat un toc de queda entre el 27 i el 29 de març. Per cert, ¿és realment útil una quarantena de tres dies per  aturar o alentir la infecció?

Ebola ha vingut per quedar-se, mesos o anys, i serà un adversari més al que combatre, però qualsevol millora en la situació no hauria de determinar una reducció dels esforços si no una deriva d’aquestos cap a altres malalties o en la reconstrucció dels sistemes sanitaris afectats, incloent això la formació de nous professionals.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

salut pública, vacunació, virologia ambiental, virus hemorràgics, xarampió, Zoonosi

Comentaris virus-lents (94): Ebola i aerosols, una discussió no tancada (i 2).

Deja un comentario Publicado por en marzo 23, 2015

A l’entrada anterior explicaven alguns detalls de l’estudi retrospectiu fet per uns experts en Ebola, publicat a la revista mBio i deiem que aquestes dades i aproximacions generaven noves preguntes i dubtes que caldria discutir. Anem a intentar-ho. 

Preguntes sense resposta

Els autors reconeixen que les dades sobre la transmissió d’Ebola són molt limitades, deixant el paper de la transmissió via aerosol a la zona grisa. La manca de dades també dicta diverses altres incerteses importants, així:

  • El paper potencial dels events de «súper disseminació» és desconeguda.
  • No hi ha informació concloent sobre el paper que juguen les fomites. Les fomites són tots aquells objectes o superfícies inanimades que poden contenir virus; per exemple la majoria dels elements d’un lavabo visitat per una persona amb una infecció per norovirus, rotavirus… poden hostatjar el virus per dies o setmanes si no són adequadament desinfectades.
  • En quin moment “exacte” les persones infectades es tornen infeccioses no està del tot clar.
  • Els pacients poden eliminar el virus durant diversos mesos després de la recuperació clínica, però la importància epidemiològica d’aquestes descàrregues està per esclarir.
  • En aquesta epidèmia a Àfrica Occidental, no se sap si els animals salvatges o domèstics estan amplificant la transmissió. Això no vol dir ni que sí, ni que no.

Encara que cap dels estudis revisats porten a la conclusió que Ebola podria generar infecció pulmonar primària amb una transmissió aèria, els investigadors no descarten que això pogués succeir en el futur. De fet el virus d’Ebola pot ser aïllat de la saliva i pot infectar diversos tipus de cèl·lules trobades en el tracte respiratori.

Un lliscament del virus cap a una capacitat de transmissió aerògena (transmissió a distància i amb certa estabilitat temporal per petites partícules en suspensió aèria) demandaria canvis genòmics, i això és poc probable, però no impossible.

«No obstant això», afegeixen, «la participació de gotes de diferents mides expel·lides per malalts en relativa proximitat a persones no infectades en episodis d’infecció a partir d’aquestes segueix sent plausible.»

Reaccions cauteloses

Aquest article s’ha rebut amb certa prevenció per part de la comunitat científica. Així Vicent Munster, PhD, cap de la Unitat d’Ecologia viral als Laboratoris Rocky Mountain de Hamilton, adscrit al NIH (National Institutes of Health), no descarta que la transmissió de l’Ébola sigui possible a través de gotetes suspeses en l’aire a través de distàncies molt curtes, però posa en dubte que aquesta via tingui importància epidemiològica (si la transmissió per aerosols o petites gotetes es dona en 1 de cada mil casos, és important individualment, però no és epidemiològicament o poblacionalment rellevant) i apunta, tal com vaig comentar a l’entrada prèvia, en que l’agrupament del concepte aerosol (petites partícules que viatgen llargues distàncies) amb el concepte gotetes (partícules més grosses que es mantenen uns pocs segons en suspensió o que recorren curtes distàncies, no més enllà d’un metre) és el que permet parlar de transmissió aerògena. «Crec que si un realitza activitats generadores de gotetes, aerosols, amb fluids carregats amb virus d’Ebola, un bé que pot infectar-se», va dir Munster. «Però la pregunta és amb quina freqüència passa això realment, i no hi ha prou coneixement sobre aquest tema. «En el cas d’un pacient d’Ebola amb diarrea Ébola, es generarien partícules en suspensió, a l’aire però d’allà a concloure que hi hauria una transmissió eficient, va més enllà del que saben, simplement no sabem, conclou.

Linda Dickey, especialista prevencionista d’un centre mèdic adscrit a l’ Universitat de Califòrnia, creu que l’ Ébola és propagable en distàncies curtes, però és poc probable que tingui una veritable transmissió aèria. D’un esput o vòmit s’alliberen moltes gotetes de mides diverses algunes de les quals poden arribar a mucoses de la gent del voltant generant risc potencial d’infeccions. Tanmateix no creu que l’Ebola es transmeti per la inhalació de partícules que viatgen llargues distàncies. Tal com ella diu: «Un pensaria que epidemiològicament i empíricament es veurien molts més casos a la comunitat, en persones sense contacte directe amb l’infectat, si es va disseminant àmpliament en l’aire a través de llargues distàncies», i aquestes dades no existeixen, o no s’han aconseguit traçar.

La classificació del virus de l’Ebola com un patogen en l’aire tindria moltes implicacions en la construcció i disseny de les instal·lacions hospitalàries dedicades a la cura dels malalts, i als equips de protecció individual (EPI) a fer servir, i a la capacitació dels treballadors sanitaris (infermers/es, metges i metgesses).

De fet ja hi ha problemes pel fet de fer servir indumentàries pràcticament impermeables per evitar el contacte amb els fluids corporals del malalts ja que això bloqueja la sudoració i fa que el treball no es pugi perllongar gaires hores, i sigui esgotador. I ja se sap que quan us s’esgota s’equivoca amb més freqüència. La persona treballa a una temperatura prou alta, i son equips difícils de posar i …de treure. Els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) recomanen l’ús de sistemes motoritzats d’aire purificat (PAPRs o Purified Air Powered Respirators, en tenim uns quants al nostre centre de recerca) a l’hora de realitzar procediments amb pacients d’Ebola amb perill de generació d’aerosols. Com digué Linda Dickey: «No crec que sigui un sense sentit, ja que PAPR permeten als treballadors treballar més frescos, tèrmicament confortables, a més de protegir-se de les gotes». Però afegí » But I don’t see evidence and I don’t believe that the requirement is indicating that there is a belief that the disease is airborne-spread and that you have to wear a PAPR to protect yourself from spread across a room, for example.» En poques paraules, no per posar-se un PAPR estem assenyalant al Ebola con un virus de transmissió aerògena i no te sentit posar-se’l per travessar una habitació amb malalts, si no es té contacte amb ells.La controvèrsia està servida, que seria la ciència sense ella!!.

Però per damunt de la controvèrsia, com diu Vicent Munster: “But what these authors show quite nicely is that we have a very poor understanding of Ebola virus transmission, and that’s what we should focus on.«..coneixem molt poc de la transmissió de l’Ebola i aquest ha de ser el focus. I tot just avui fa un any, si no vaig errat el 23 de març de 2014, que es desfermés «sobre el paper», o que la OMS (Organització Mundial de la Salut ) reconegués oficialment, que s’estava donant el brot més mortífer d’Ebola fins ara conegut.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, EPI's, fomites, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics

Comentaris virus-lents (93): Ebola i aerosols, una discussió no tancada.

Deja un comentario Publicado por en marzo 22, 2015

És un mantra ben repetit, per mi, per tothom durant el brot de Ébola a l’Àfrica Occidental l’any passat però encara actual, que el virus d’Ebola no és un patogen de transmissió aèria, com seria el cas del virus del xarampió (també d’actualitat, veure entrades 81, 82 i 85) o de la varicel•la. El virus d’Ebola només es podria transmetre a través de contacte directe amb fluids corporals infectats. Com a molt s’acceptava que el virus Ebola podria ser capaç de viatjar distàncies curtes (uns pocs metres) via gotetes en suspensió a l’aire però sempre com un fenomen poc freqüent, rar.
A la revista mBio, de la Societat Americana de Microbiologia, un grup d’experts (Organització Mundial de la Salut, OMS; Metges Sense Fronteres, MSF; l’Agència de Salut Pública de Canadà, etc.) ha publicat una revisió (un treball de meta-data o revisió de dades prèvies) de desenes d’estudis sobre brots humans d’Ebola i experiments amb animals, amb l’objectiu de destriar el que se sap “del cert” i el que no sap sobre la transmissió. Han conclòs que el coneixement actual no és massa complert (¡!) i que, per tant, la via aerògena (de partícules infeccioses a l’aire) en la transmissió de l’Ebola és probable que també jugui el seu paper.

En breu venen a escriure: «És molt probable que almenys cert grau de transmissió del virus Ebola es produeix actualment a través d’aerosols infecciosos generats des del tracte gastrointestinal, el tracte respiratori, o per activitats (exploracions) mèdiques, encara que això ha estat difícil de demostrar o descartar definitivament, ja que les persones exposades a l’acció dels aerosols infecciosos són també les que tenen més probabilitats d’estar a prop i en contacte directe amb un cas infectat».

A més, suggereixen que els virus Ébola tenen el potencial de convertir-se en el futur en patògens que es propaguin principalment per la via respiratòria, «particularly if extensive ongoing human transmission results in selective virus evolution.» Com ja vaig insinuar en una entrada prèvia, una extensiva i perllongada propagació del virus en humans podria resultar en una evolució vírica selectiva cap a una millor transmissió…per aire. No és cap evolució dirigida, però una epidèmia molt extensa com la que estem patint dona els virus abundants oportunitats per evolucionar en totes direccions, inclosa aquesta direcció.

Estudis de brots en humans
Els autors conclouen que el contacte directe i l’exposició a fluids corporals infectats són els principals modes de transmissió de l’Ebola. El virus Ebola es pot aïllar (fer créixer) a partir de mostres de saliva, llet materna, orina i semen de pacients infectats i l’ADN viral (no és ben el mateix, vol dir que hi ha virus però no necessàriament infecciós) s’ha trobat en femta, llàgrimes i suor i en hisops que mostrejaren el recte, la conjuntiva, la vagina i la pell. A més, les persones infectades poden transmetre el virus durant setmanes o mesos després de la recuperació. Moltes persones exposades a pacients d’Ebola poden tenir infeccions asimptomàtiques, però no és probable que passin el virus a altres persones. De la mateixa manera, persones lleugerament malaltes o en estadis inicials, poden ser capaces de transmetre el virus, però això passaria amb baixa freqüència. Per contra, els pacients en les últimes etapes de la malaltia, amb diarrea severa, vòmit, sagnat, o tos, poden ser més propensos a disseminar el virus en partícules d’aerosol de diferents mides. Alguns d’aquest pacients poden ser super spreaders o super-disseminadors, passen el virus a moltes persones. I finalment, the last but not the least, la dosi infecciosa del virus Ebola sembla ser molt baixa, potser 10 o menys partícules virals.

Estudis experimentals en animals
Els autors han trobat dades en alguns estudis que suggereixen la possibilitat de transmissió de l’Ebola a través d’aerosols.
Així, en un estudi es van inocular experimentalment micos rhesus amb virus Ebola. A la mateixa habituació, però a una distància de 3 metres, es deixaren uns micos no inoculats (micos controls). Cap possibilitat de contacte entre ells. Tanmateix dos dels tres micos control van desenvolupar la malaltia del virus de l’Ebola, 10 i 11 dies després de la mort dels micos infectats. Les úniques vies de contagi serien a través d’aerosol, esputs, o l’exposició conjuntival a gotetes carregades de virus dispersades d’una gàbia a l’altre.
En un altre estudi, 6 garrins infectats van ser col•locats prop de quatre macacos engabiats, amb una barrera que els mantenia a un mínim de 20 centímetres de les gàbies. Tots els macacos es van infectar. Els investigadors van concloure que la transmissió podria haver estat causa de la inhalació d’aerosols, però que altres rutes també eren possibles com seria les projeccions salivars sobre objectes a les gàbies.
En un tercer estudi, però, dos micos no infectats no contragueren Ebola després de ser col•locat al costat de dos micos infectats en gàbies barrades espaiades (per tant circulant aire entre elles) durant diversos dies.

Revisió d’un paradigma de control d’infeccions
L’argument dels autors sobre el virus Ebola com a possible patogen respiratori depèn en part d’una revisió del paradigma tradicional de la transmissió de patògens a través de partícules, que sosté que pot ocórrer de dues maneres: gotes grans que entren en contacte directe amb la pell o les membranes mucoses o la inhalació de petites partícules en l’aire a una certa distància de la font.
Els autors diuen que aquest model no té en compte que els aerosols infecciosos «inclouen partícules en suspensió en una àmplia gamma de mides (de petites a grans gotes) que són fàcilment inhalades per algú de peu prop del punt de generació. Per tant, la inhalació d’aerosols pot ocórrer tant prop com lluny d’una font infecciosa». De fet els autors engrandeixen, fan més ample el concepte de transmissió per aerosols. Els aerosols de mida gran, que són tan inestables a l’aire que es dipositen als pocs centímetres o desenes de centímetres aquí serien considerats font aerògena.
Un exemple que fan servir per donar pes a la seva proposta seria el cas dels norovirus (veure entrada 16). Els vòmits causats per la infecció per norovirus generen aerosols infecciosos que es projecten en totes direccions i objectes, conduint a noves infeccions, encara que els norovirus no són considerats com patògens respiratoris, és un clar patogen de transmissió fecal-oral. Una cosa semblant, suggereixen, podria succeir amb el virus d’Ebola, ja que les partícules infeccioses en suspensió es generarien a partir dels vòmits, la diarrea, o la tos.
En un experiment dissenyat per donar suport a aquest argument, els investigadors van crear aerosols de virus Ébola i van avaluar les seves taxes de deposició i inactivació. Els resultats mostraren que el virus Ébola-Zaire podia sobreviure en aerosols fins a 100 minuts, més d’hora i mitja.

Aquestes dades generen noves preguntes i dubtes, que caldrà desenvolupar i discutir en la propera entrada.

Perquè aquesta, aquesta serà una altra història.

avaluació de riscos, bioprotecció, norovirus, salut pública, virologia ambiental, virus hemorràgics

Comentaris virus-lents (90): MERS Coronavirus; de mica en mica, s’esquitxa el món.

Deja un comentario Publicado por en marzo 10, 2015

Un nou cas de MERS Coronavirus (Middle East Respiratory Syndrome Coronavirus, o, MERS-CoV en breu) a Alemanya. Un turista germà de 65 anys que va regressar d’Abu Dhabi a començament de febrer, va emmalaltir el 10 de febrer, i va tenir que entrar a la unitat de cures intensives una setmana després. Dues mostres preses en dies diferents han detectat el virus. Actualment el seu estat és greu però estable.

S’han rastrejats tots els contactes (persones properes) possibles del malalts però fins ara no s’han identificat casos addicionals. No ha de sorprendre perquè aquest virus no sembla fàcilment transmissible entre humans.

Actualitzant les comptes d’entrades prèvies (veure entrades 7, 42 i 56), ja s’han superat el miler d’infectats amb una mortalitat que es troba a la vora de les 400 persones (una taxa del 38-40%).

Un problema addicional de la infecció per MERS coronavirus però també de moltes altres infeccions víriques es troba en que els primers símptomes no són específics (febre, mal de cap, tos, dificultat al respirar, etc., qui no s’ha trobat així alguns cops els darrers mesos?). Únicament si progressen els símptomes i amb la suma de factors de risc (com haver estat per la Península Aràbiga) el diagnòstic es pot focalitzar cap un ventall estret de possibles agents causals.

És evident que aquest virus és especialment perillos per aquelles persones que tenen un status de salut més precari, com persones diabètiques, amb insuficiència renal, malalties pulmonars cròniques o persones immunocompromeses. Per aquestes, les precaucions si viatgen a la zona afectada (Península Aràbiga) han de ser màximes.

dromedaris sampling _77511930_scientiststestingcamelsinthedesert3-copy

Ara per ara la única via clara i consistent de transmissió del virus és el contacte proper amb camèlids, o amb granges o mercats on aquests animals s’hi trobin. Una neteja acurada de les mans abans i desprès de tocar els animals, i defugir el contacte amb animals que mostrin secrecions nasals aparents són conductes que ajuden a prevenir el contagi.

dromedari de front

Ja que es considera el camell (i el dromedari) com la font primera també es demana evitar el consum de llet de camells o de carn dels esmentats animals, si no ha estat adequadament preparada, cuinada.

La transmissió el virus no acaba de baixar a la Península Aràbiga, per tant el virus continua circulant entre els ramats de camells (i potser en altres animals) i fa ocasionals esquitxos o vessaments al compartiment humà. Per cada dia, per cada infectat, el virus va variant de forma lleugera, de forma “cega”, “aleatòria” (per una lleugera introducció veure entrada 34). Però pot ser que en alguna d’aquestes variacions assoleixi una millora adaptativa (una millor capacitat de transmissió a humans, per exemple, o una major virulència) i el vessament és faci més greu.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

MERS Coronavirus, reservori animal, salut pública, variabilitat vírica, virologia ambiental, Zoonosi

← Entradas anteriores

Entradas siguientes →