comentarisviruslents

El CHIK no porta entre nosaltres uns anys. Ja hi ha informes d’epidèmies de febre, erupcions i artritis semblants a la simptomatologia de CHIK a finals del s. XVIII. Tanmateix el virus no es pogué aïllar de sèrum humà i mosquits fins una epidèmia a Tanzània l’any 1952-53. A la dècada dels 60 i 70 del segle passat passà d’Àfrica a Àsia (Tailàndia i India).

El primer brot mediàtic (afectà a una possessió europea) for un originat a Kenya i afecta illes Comores, Reunió (possessió francesa) i altres illes de l’Índic. Durant 2 anys (2004-2006) es reportaren 500.000 casos. Després tornà a passar a India, infestant més de la meitat del seus estats i infectant 1,4 milions persones abans acabar 2006 i durà fins 2010. Posteriorment desbordà a Singapur, Malàisia i Indonèsia. I finalment va donar-se una transmissió autòctona a Europa occidental (veure entrada 8). Al 2010 ressorgí altre cop a La Reunió. Des de fa anys a França i Catalunya, per exemple, hi ha casos importats per turistes que desenvolupen virèmia desprès de visitar Indonèsia, India, i ara mateix el Carib (amb epidèmia activa).

El problema està en que una acumulació de casos al·lòctons (turistes venint de zones endèmiques) en àrees com Catalunya amb presència de vectors competents (Aedes albopictus i Aedes aegypti) i amb una població no exposada prèviament pot determinar una emergència i disseminació ràpida del patogen. Es creu que un cop exposat a CHIK, les persones desenvolupen una immunitat perllongada enfront reinfeccions.

El reservori principal de CHIK som els éssers humans dins els períodes epidèmics. En els períodes inter-epidèmics, s’ha implicat a primats no humans, rosegadors, aus…

Un mosquit que hagi xuclat sang d’una persona infectada no és infecciós de forma immediata. Cal un període d’incubació dins el mosquit d’uns 10 dies de mitjana, perquè el virus arribi a les glàndules salivars i el mosquit pugui transmetre la infecció. Se li diu incubació extrínseca.

Encara que la via principal de transmissió és per picada de mosquits infectats. S’ha descrit infecció ocasional  per punxada agulla d’un pacient amb CHIK i també per manipulació de sang infectada. No s’ha descrit transmissió per aerosols. Els pacients en fase de virèmia (la primera setmana de símptomes) han de quedar protegits per mosquiteres per evitar ser picats i amplificar el cicle.

La incubació intrínseca, dins el cos humà, durà entre 3 i 7 dies, que es quan comencen a manifestar-se els símptomes clínics. Tanmateix la virèmia, la presència de virus a sang es dona quasi des de el moment de la fiblada. Quan es manifesten els símptomes clínics ja portem circulant 10⁶ (1.000.000) virus infecciosos per ml sang i aquest numero anirà caient però no desapareixerà fins els 8-10 dies.

Clínica de la malaltia

Primer de tot no tots els individus infectats desenvolupen clínica. Fins un 25-30% de les persones poden passar la infecció de forma subclínica (és a dir acaben desenvolupant anticossos sense tenir consciència d’estar infectades).

CHIK pot causar infecció aguda, subaguda i crònica. La malaltia aguda es caracteritza per febre alta (superior a 39ºC), i fort dolor articular (particular a mans i peus, simètric, i altament incapacitant, obligant a quedar-se a casa), però també cefalea, miàlgies, nàusees, vòmits, erupcions, conjuntivitis. Aquesta fase no passa dels 10 dies.

També poden donar-se manifestacions atípiques degudes al propi virus, a la resposta immune (que de vegades fa més mal que bé) o a la toxicitat intrínseca d’alguns medicaments. Ací poden donar-se casos de meningoencefalitis, paràlisi, retinitis, insuficiència cardíaca, arítmies, insuficiència renal agua, hepatitis, pancreatitis, etc. Encara i així es consideren rares les morts relacionades amb infeccions de CHIK. Hi ha grups de risc, però: els mes joves (neonats) i els més vells son els més proclius a desenvolupar les clíniques més greus, i fins i tot la mort. Així els individus més grans de 65 anys tenen una taxa de mortalitat 50 vegades més alta que adults de menys de 45 anys. Pot donar-se, amb baixa freqüència, avortaments espontanis per infecció de CHIK de la mare. La transmissió materno-fetal és possible. No hi ha evidències de transmissió de virus per la llet materna. Si un neonat s’infecta, sobre tot just abans del part, té més probabilitat de mostrar incapacitats greus a la llarga.

El tractament en aquesta etapa es fa amb paracetamol per alleugerir la febre i ibuprofè o algun altre antiinflamatori no esteroide per alleugerir el component artrític de la malaltia. No es recomana aspirina (acetilsalicílic) per perill de sagnat en un nombre reduït de pacients. Si el dolor articular és molt gran el metge pot recórrer per poc temps morfina o corticosteroides. Imprescindible molta reposició de líquids (beure molta agua).

La infecció per CHIK demana un diagnòstic diferencial respecte altres malalties amb símptomes inicials semblants com seria la malària, el dengue, la leptospirosis, o infeccions per alfavirus. Recordem el cas de la febre hemorràgica d’Ébola que té com a símptomes inicials uns que s’assemblen molt als de una grip comuna.

La malaltia subaguda apareix als 10 dies, desprès de la fase aguda. Desprès de la fase aguda hi ha una milloria, però poden tornar els símptomes amb complicacions reumàtiques, que poden donar-se dos o tres mesos després. La majoria dels pacients en aquesta fase patiran símptomes depressius, fatiga general i debilitat.

Finalment anem a petar a la malaltia crònica. És aquella que es dona si els símptomes persisteixen més de tres mesos. El símptoma crònic més freqüent és una inflamació de les mateixes articulacions afectades durant la fase aguda, per tant un reumatisme perllongat en el temps, però també fatiga i depressió. La incidència d’aquesta fase crònica sembla depenen geogràficament. En funció de l’ àrea geogràfica s’ha reportat persistència dels símptomes als 2 anys del 12-18% dels pacients, mentre a altres indrets aquests símptomes encara son soferts pel 50% dels infectats als dos anys.

Una malaltia rarament mortal més enllà dels grups de risc però que si es troba amb una població naïve, prèviament no exposada, i no vacunada, pot córrer com la pólvora. A més, encara que la letalitat és baixa, és altament incapacitant durant la fase aguda i pot deixar seqüeles durant un termini temporal d’anys. Hi ha algun cas que demostri aquestes últimes afirmacions? Sí, un de molt clar i molt actual.

Però aquesta, aquesta és una altra història, que contarem en breu.