comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: resposta immune

Comentaris virus-lents (82): …fins que estigui al sac, i ben lligat. Al Mickey li han sortit taquetes.

Deja un comentario Publicado por en enero 30, 2015

Com deiem fa uns dies…Un brot de xarampió lligat a un parc temàtic de la cadena Disney ha afectat ja més d’un centenar de persones als Estats Units (veure entrada 81). La immensa majoria de les persones afectades no estaven vacunades (o per convicció o perquè eren massa joves per rebre la vacuna) però un petit nombre dels afectats sí ho estaven. I dintre d’aquest vacunats alguns havien rebut una dosi de la vacuna (que no es considera “del tot” protectiva) però altres havien rebut les dues dosis reglamentàries. Aquest és l’argument agafat com clau roent pels anti-vacunació per blasmar la vacuna. Com s’explica això?

Les dades confirmen que la vacuna del xarampió és una de les més efectives del món, de les administrades actualment. Alguns autors asseguren que dues dosi de la vacuna garanteixen un 97% de protecció. Aquesta dada es pot comparar, per exemple, amb el 88% de les dues dosis de la vacuna contra les galteres, que també forma part del còctel MMR (Measles, Mumps and Rubella) del que parlàvem a l’entrada anterior. Compte, però. Diem que és molt efectiva però a ningú se li escapa que, amb aquesta ratio, de cada 100 persones tres persones vacunades poden infectar-se; per contra entre les persones no vacunades s’infectarien, en un escenari equivalent, més del 90% d’elles.

Aquesta alta efectivitat d’aquesta vacuna té com a explicació clàssica el fet de tractar-se d’una vacuna viva. La vacuna del xarampió implica inocular-nos de forma segura una variant atenuada, debilitada, del virus, que per tant no causa gairebé símptomes però que es replicarà dins el nostre cos, mimetitzant l’activitat del virus virulent, i activant una resposta immune amb resultat final de producció d’anticossos. Aquest anticossos seran els que ens protegiran quan, més endavant, un, dos, o deu anys després ens trobem “naturalment” amb el virus del xarampió virulent.

I això és el que passarà en un 97% del casos (després de dues dosis de la vacuna). Però en un 3% restant no. I no se sap ben bé perquè. El nostre sistema immune i la seva capacitat de produir prous anticossos específics, i el nostre equipatge genètic tenen segur molt que veure en això. Però encara en aquests casos estaràs més ben dotat per fer front a la infecció que no havent eludit la vacunació. Els nivells d’anticossos produïts potser no et salvaran de la infecció però de ben segur ajudaran a reduir la intensitat, i la durada, de la malaltia.

Al parc temàtic (aquell que hagi anat a un, el recordarà habitualment com un lloc bastant atapeït en alguns indrets i/o hores) degué entrar una persona infectada (possiblement amb el virus importat, de fora dels EEUU). Aquesta persona no seria necessariament un inconscient; la gent infectada pot transmetre el xarampió des de 4 dies abans que apareguin les erupcions (i per tant que s’adoni del seu estat) fins uns pocs dies després de la manifestació de erupcions cutànies. Aquest virus es transmet fàcilment per l’aire i degué arribar a desenes de persones properes. Si assumim una efectivitat de transmissió del 90% això vol dir que de cada 100 persones no vacunades, 90 desenvoluparan la infecció. De la mateixa manera, de cada 100 persones vacunades, 3 poden desenvolupar la infecció també, ja que no van generar una immunitat complerta en el seu moment.

El virus tindria molt poca cosa a fer si el 100% de la població estigués vacunada (però encara en aquest escenari un 3% podria ser potencialment susceptible). Tanmateix això es impossible perquè no es vacuna el dia després de néixer; hi ha uns mesos o anys que tenim un segment de la població no vacunada (i d’altres que s’hi neguen o se’ls hi neguen les vacunes fins la majoria d’edat) i per tant susceptible. De fet els Centers for Disease Control and Prevention (CDC) recomanen dues dosi de la vacuna MMR però pauten una primer dosi no abans dels 12 a 15 mesos d’edat. Mentre tenim un 90-95% de la població vacunada la situació és molt semblant a la anterior, però si hi ha una davallada per sota del 85% o del 80% aquest concepte que és la immunitat poblacional o immunitat comunitària (herd immunity, la immunitat de la manada) trontolla i s’esmicola. A més aquest límit d’efectivitat és diferent per a cada malaltia perquè depèn de la virulència, o transmissibilitat, de la malaltia, i la eficàcia de la vacuna. Pel que fa a la transmissibilitat podeu (la famosa R0) podeu consultar l’entrada 80 del blog. La immunitat de manada s’explica perquè encara que les malalties contagioses se transmeten d’individu a individu, aquestes cadenes d’infecció es tornen febles i molt curtes si cada individu infectat està envoltat per molts individus resistents a la infecció (perquè han estat vacunats). Serien, els infectats, illots dins una mar de refractància vacunal.  Els vacunats funcionen (funcionem) com un tap o un amortidor que evita que el virus arribi als sectors susceptibles de la població; infants i avis, aquests últims amb sistemes immunitaris força debilitats. Els vacunats, si som prou abundants, fem de tallafocs pels no vacunats ja que disminuïm la probabilitat de transmissió i amplificació de la infecció.

Vacunar-se és un acte egoista que porta altruisme dins seu. Tant a curt com a llarg termini.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, resposta immune, salut pública, vacunació, xarampió

Comentaris virus-lents (79): Protecció i precaució? Elemental, benvolgut Condom.

Deja un comentario Publicado por en enero 4, 2015

A començament de setmana, les autoritats de Salut Pública de Califòrnia (Estats Units de Nord-America, EE.UU.) llençaren una alerta al trobar proves consistents d’un episodi de transmissió del virus de la immunodeficiència humana (VIH) entre actors de pel·lícules pornogràfiques (o cine X). Aquestes relacions sexuals es tingueren sense cap mena de protecció (preservatius, o condons).

HIV Adult-cinema-006

L’evidència intensa la donà el fet que l’actor afectat s’havia fet les proves immediatament abans de començar la pel·lícula però va donar positiu poc temps desprès acabant els rodatges (de dues pel·lícules), en els que havia mantingut relacions sexuals sense condó amb diversos actors masculins.

 

Abans d’acabar el rodatge de la segona pel·lícula, l’actor no es va trobar bé i va anar a una clínica on es feu una nova analítica que demostrà que estava infectat per VIH i que aquesta infecció era força recent. Poc després un segon actor (que participava a la segona pel·lícula) també resultà infectat; la cadena causal dels epidemiòlegs del departament de Salut apunten a que el primer infectat trameté el virus a la persona diagnosticada més tard. ¿Per què?

 

Perquè els resultats de les proves genètiques realitzades al Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) va mostrar una «molt alta analogia» de les seqüències víriques del dos infectats la qual cosa indicava transmissió d’un a l’altre o d’una tercera persona als dos. Perquè dos virus tinguin diferències “relativament significatives” (unes quantes substitucions o canvis a la seva seqüència de nucleòtids de l’àcid nucleic) cal temps. Els virus muten, varien, però necessiten temps, rondes de replicació, una cascada de cèl·lules infectades. Si dos aïllats vírics no tenen diferències vol dir que “són essencialment” la mateixa cosa, tenen el mateix origen, o molt proper. Tanmateix els actors negaren haver mantingut relacions sexuals off-set (fora del set del rodatge), ni amb una tercera persona coincident, que podria haver estat l’origen comú per les dues infeccions. I perquè diem coincident, us preguntareu? Perquè es va trobar que dos treballadors de la pel·lícula (el off-set staff, o sigui fora de rodatge, no participaven directament a al filmació) també estaven infectats amb VIH. Es creu que un d’aquests treballadors va ser el que infectà al primer actor, mentre que el segon actor ho feu amb el segon treballador.

VIH pastrie affection pie-chart-of-cdc-hiv-figures

Gràfica de noves infeccions per VIH als EEUU (2010). Més del 50% són per contacte homosexual.

Segons sembla al començar el rodatge de la primera pel·lícula (a l’estat de Nevada) i amb els resultats a la mà, l’empresa productora i l’actor pensaren que aquest era negatiu a VIH, quan probablement ens trobàvem en el període finestra (window period) en el que una persona està infectada però encara no ha produït suficients virus (i per tant material genètic) com perquè pugui ser detectat. Al llarg del rodatge es donà aquesta propagació vírica, i la persona presumptament negativa es tornà potencialment transmissora del VIH, sobre tot si es mantenien relacions sexuals sense protecció.

 

Aquí, un apunt. Des de la infecció fins la positivitat a les proves diagnòstiques passen setmanes. Concretament, si testem anticossos el període està entre les 8 i les 12 setmanes, fins a tres mesos, per que més del 95% de les persones infectades donen positiu al test. El període és llarg perquè estem fent una mesura indirecta com és la presència d’anticossos generats en front la infecció. Això necessita, altre cop, temps per que la infecció es desenvolupi i per generar una resposta immune que a més pugui ser detectada. Per tant, fins els tres mesos hom pot assumir que és negatiu havent-se fet la prova i tanmateix ser potencial transmissor de la infecció. Si testem antigen, el propi virus, (normalment amplificant el genoma ARN per la tècnica de la reacció en cadena de la polimerasa, PCR) la mesura és directa, no indirecta i el període finestra s’escurça fins 1-3 setmanes.

HIV picture 2
Representació gràfica del VIH. A les proves d’anticosos (o proves ELISA) cerquem aquestes molècules generades contra proteines de l’embolcall del virus (proves indirectes). A les proves de PCR, cerquem detectar el genoma ARN que es troba dins la càpside (proves directes).

 

Als EEUU, l’últim incident registrat d’infecció per VIH d’un artista porno durant un rodatge fou registrat el 2004, i després d’aquest la industria del cine “d’adults” (o pornogràfic) del EEUU va introduir un règim de proves de malalties de transmissió sexual (MTS) pels seus actors de periodicitat mensual, que l’any passat 2013 va passar a ser bisetmanal (sí, cada 14 dies) després que una dona s’infectés.

 

La indústria del porno dels EEUU ha declarat diverses moratòries de producció en els últims anys, però la majoria eren per a infeccions que es creia que s’havien produït en la vida privada dels actors i no durant els rodatges. Addicionalment, el  2012, els votants del comptat de Los Angeles, el centre tradicional de rodatge de pel·lícules porno, van donar suport a una mesura per la que s’obligava als intèrprets adults a utilitzar condons durant les sessions de rodatge. Però tota acció té (lamentablement en aquest cas) una reacció. Les empreses productores de pel·lícules porno, poc entusiasmades a ajustar-se a aquesta nova norma, coneguda com la “Measure B” va traslladar la seva producció a altres llocs propers com els comtats de Ventura i Las Vegas (Nevada, on no hi ha aquesta regulació). Perquè les normes al comptat de LA són estrictes, però aquesta restricció no aplica a la resta dels estats de Califòrnia o Nevada (als catalans ens sona això, a que sí?). Així, els rodatges a LA descendiren de 485 a 2012 a 40 el 2013.

HIV Porn claqueta

“The big lie the industry has been saying all these years, [that] there are no on-set transmissions, has been proven to be untrue,” va dir a The Associated Press, Michael Weinstein, president de l’AIDS Healthcare Foundation, que va recolzar la “Mesura B” en el seu moment. Clar i català… » La gran mentida que la indústria ha estat dient tots aquests anys, [que] no hi ha transmissions en els rodatges, s’ha demostrat que no és certa» I va afegir: “It’s happened before, it’s happened now, and it will happen in the future.”

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, Malalties transmissió sexual (MTS), resposta immune, salut pública

Comentaris virus-lents (65): Ebola i sistema immune.

1 comentario Publicado por en noviembre 14, 2014

Molt hem parlat en aquest blog sobre el virus Ebola i les seves conseqüències, però encara no havia fet cap entrada explicant com actua el virus dins el nostre cos. Encara que no soc immunòleg, ni patòleg, anem a solucionar aquest mancança.

Ori-Ebola-450x330

Els filovirus (Ebola i Marburg) tenen un efecte directe infectant cèl•lules de la primera línia de defensa immunitària (cèl•lules dendrítiques i macròfags) i alliberant una progènie que pot continuar infectant aquestes però també altres tipus cel•lulars, i per tant es dissemina pel cos.

Ja sabem tots que el virus Ebola entra al cos a traves de les membranes mucoses, ferides a la pell o per via parenteral (una punxada amb un objecte infectat). No és aerògen. Aquest virus té un tropisme (una capacitat de entrada en cèl•lules a les que veu com afins) molt ampli, pot infectar molt tipus cel•lulars i això explica que pugui conduir a una fallada sistèmica de l’organisme. És capaç d’infectar monòcits, macròfags, cèl•lules dendrítiques, cèl•lules endotelials, fibroblasts, hepatòcits, cèl•lules epitelials…

Independentment de la via d’entrada, els macròfags i les cèl•lules dendrítiques són probablement les primeres cèl•lules infectades. El virus Ebola replica bé en aquestes cèl•lules sentinelles, causant la seva mort i alliberant un gran nombre de virus al fluid extracel•lular. Els virus poden arribar als limfonodes, on fan més rondes de replicació i posterior disseminació a més cèl•lules dendrítiques i macròfags fixos o circulants a fetge, melsa, timus i altres òrgans limfoides.

El virus actua de forma directa sobre macròfags i cèl•lules dendrítiques, que son les cèl•lules que inicien la resposta adaptativa. Aquestes cèl•lules en condicions normals processen els antígens i els presenten, els assenyalen als limfòcits perquè aquests fabriquin anticossos envers aquells. Dit altrament, les cèl•lules dendrítiques capten un element aliè, un virus, el processen, és a dir, el desmunten en peces, i exposen aquestes peces al seu exterior, a la seva membrana perquè els limfòcits sàpiguen envers què han de produir els anticossos. Pel cas dels filovirus, les cèl•lules dendrítiques son incapaces de presentar eficientment i “on time” aquests antígens i per tant, no es produeixen anticossos.

Tot aquesta ràpida expansió és afavorida per què el propi virus indueix supressió de les respostes mediades per interferó tipus I. Per interferons cal entendre un conjunt de proteïnes que alerten els mecanismes de defensa propis del cos. Una de les vies emprades ha estat descrita fa poc, i és la molècula del virus anomenada VP24, que bloqueja el canal que empra un missatger, anomenat STAT1, per entrar al nucli de la cèl•lula i avisar i posar en marxa la bateria de gens i proteïnes que han de respondre a la infecció (Xu… and Amarasinghe, 2014). Tanmateix, blocar aquest via no garanteix que el virus no tingui altres vies no descrites per fer el mateix efecte. Amb la progressió de la malaltia, hepatòcits, cèl•lules adrenals, fibroblasts i altres són infectades i es fa extensiva la necrosi.

life-cycle

Els filovirus també indueixen una síndrome inflamatòria mitjançant l’alliberament de citoquines, quimioquines i altres mediadors pro-inflamatoris des d’els macròfags infectats.

Els macròfags infectats produeixen factor necròtic tumoral alfa (TNF-alfa), interleuquina-1beta, interleuquina 6, i òxid nítric (NO) entre altres molècules. Els productes alliberats des de les cèl•lules necròtiques també estimulen la producció d’aquestes molècules, en un cercle viciós. Per tant és la resposta del organisme infectat, més que el propi efecte tòxic del virus el que és responsable de la febre, vasodilatació, increment de la permeabilitat vascular, hipotensió i entrada en shock.

Els defectes de coagulació també són un efecte indirecte. Els macròfags infectats pel virus sintetitzen unes molècules de la superfície cel•lular, TF (tissue factor), que disparen, activen la via de coagulació extrínseca. Les citoquines pro-inflamatòries de les que hem parlat abans també indueixen la producció de TF pels macròfags, fins i tot, els no infectats. Per tant per dos vies diferents i simultànies tenim un ràpid desenvolupament i alta severitat de quadre de coagulopaties en infectats per filovirus.

Els problemes de coagulació s’aguditzen perquè el virus també actua sobre la proteïna C i sobre les plaquetes, i més endavant la progressió de la malaltia i la seva afectació al fetge pot ajudar a una caiguda de certs factors de coagulació.

La causa de les hemorràgies obeeix a la infecció per part dels filovirus de les cèl•lules endotelials que són les que recobreixen la part interior dels vasos sanguinis, la qual cosa facilita la sortida de la sang cap els teixits. En això Ebola i Marburg tenen manifestacions clíniques semblants. De fet les hemorràgies no son més que un dels símptomes finals i tampoc son tant freqüents; aquesta és la raó que als països afectats es parli mes de malaltia del virus Ebola que no febre hemorràgica d’Ebola.

La sortida de la sang dels seus conductes cap els teixits fa que el volum “real” de sang en circulació minvi i que cèl•lules i òrgans no rebin prou oxigen ni nutrients per funcionar adequadament. També hi ha un canvi en la composició electrolítica de la sang, el seu contingut en sals; aquesta és la raó per la que una de les mesures de suport és mantenir al pacient hidratat i controlar el seu nivell d’electròlits.

El virus malmet la resposta immune adaptativa actuant sobre les cèl•lules dendrítiques (ja comentat) i fomentant l’apoptosi (una mort cel•lular programada) dels limfòcits, la qual cosa implica una gran reducció del seu nombre, probablement induïda pels factors inflamatoris esmentats més amunt. En qualsevol cas aquest efecte no ha de ser del 100% però encara que al final sí hi hagi una proliferació de limfòcits específics anti-filovirus pot ser que aquesta arribi massa tard per evitar el final fatal.

 

En resum, els filovirus (Ebola i Marburg) tenen un efecte directe infectant cèl•lules de la primera línia de defensa immunitària (cèl•lules dendrítiques i macròfags) i alliberant una progènie que pot continuar infectant aquests però també altres tipus cel•lulars, i per tant es dissemina pel cos. Però, probablement més important que aquest efecte, enganyen i destaroten el sistema immune aturant o retardant la generació d’anticossos específics al forçar un augment desmesurat de factors inflamatoris que deixen KO els limfòcits. Tot això en un escenari de leucopènia, trombocitopènia, desordres a la coagulació i problemes renals. Eliminat o minvada aquesta resposta immune el camp, el nostre cos, està lliure i disponible.

250px-EbolaEndothelial

Tanmateix, la genètica particular de cadascun i el seu estat fisiològic previ juguen un paper que no podem acabar de valorar.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

Xu, W., Edwards, M.R., … and Amarasinghe G.K. 2014. Cell Host and Microbe. 16:187-200.
http://www.cell.com/cell-host-microbe/abstract/S1931-3128%2814%2900263-7

Per més sobre Ebola també teniu aquest enllaç al Que,qui,com on intervinc…

http://blogs.tv3.cat/quequicom.php?itemid=54682

 

resposta immune, salut pública, virus hemorràgics, Zoonosi

Entradas siguientes →