comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (33): Guany de funció vs reducció de bioseguretat

Deja un comentario Publicado por en agosto 4, 2014

Els últims anys han aparegut treballs, en alguns casos després de mesos de discussions i bloquejos o auto-bloquejos per part dels propis investigadors, sobre la millora en la funcionalitat vírica; per exemple fer més eficient la transmissió o la virulència d’un virus, com el virus de la grip aviaria H5N1 (altament patogen i sovint mortal però que es transmet de manera força ineficient d’animals a humans i menys encara entre humans), per conèixer més profondament els mecanismes que intervenen i a partir d’aquest coneixement aplicar-lo en contra del virus. Son els treballs que es poden cobrir sota el paraigües de gain-of-function experiments.

Els problemes de bioseguretat que s’han notificat últimament per part de la CDC (alguns amb virus de la grip aviaria, veure entrades 19 i 25) poden ficar pressió a aquests experiments i donar arguments als que discuteixen la utilitat o el balanç benefici / risc de les activitats experimentals que suposen la manipulació de virus influenza aviar per fer-los més eficients. De fet, Ron Fouchier, un viròleg holandes que ha estat dirigint algun d’aquests experiments va declarar: “When incidents like this happen, it’s going to be bad for all of us.”

Aquests experiments poden ser dirigits, és a dir, mutant el virus “al laboratori” i comprovant la seva transmissibilitat en un model (el model humà pels virus de la grip és la fura, per molts laboratoris) o bé passant directament vàries vegades el virus en fures (això vol dir inocular el virus H5N1 en una fura, recollir els virus que es generin i inoculant amb aquestos una segona fura, i així repetint el procés fins que s’estableixi) comprovant en cada ronda, o torn, si la població vírica resultant és més transmissible (si infecta més fures, si les infecta més ràpid, si fa virèmia més perllongada i/o intensa, si es dissemina més pel cos de la fura, etc.). En aquest segon cas es deixa que sigui la pròpia població vírica la que es mogui, llisqui cap una població més adaptada, més transmissible sense intervenció humana. Després s’analitzaran en detall les poblacions de cada torn o ronda d’infecció per trobar les mutacions que s’han produït.

Per tant es pot/poden acumular mutant o mutants amb major virulència, encara que sia simplement per l’increment de la seva capacitat de transmissió. I clar, si tenim “més” mutants més virulents la probabilitat que algun s’escapi s’incrementa, perquè encara que la instal·lació que els guarda sigui molt segura el risc “zero” no existeix. Així, en 1977 un virus de la grip va escapar d’un laboratori rus desencadenant l’anomenada “grip russa” , i que s’assemblava molt a una que havia circulant per la dècada des 50 del segle passat i que havia “pràcticament” desaparegut. Es creu (era encara en plena guerra freda) que el virus es va escapar d’un laboratori o bé es va fer servir en uns experiments de vacunació que no van anar bé.

Com sempre serà una qüestió de balanç entre el perill i les mesures actuals que tenim per mitigar-lo, el que anomenaríem risc potencial, i els guanys també potencials de la recerca desenvolupada. I aquesta decisió no és únicament científica, però tampoc pot no ser-ho (Osterholm director del University of Minnesota’s Center for Infectious Diseases Research and Policy va declarar fa unes setmanes: “When you start running your science by political vote, then you really are in trouble”). I potser caldria focalitzar part dels nostres esforços en aquells patògens sense vacuna disponible. Per ells, qualsevol avenç en termes de profilaxis o tractament post-infecció seria un gran pas. I aquesta decisió sí és més política que científica.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, bioseguretat, guany funcional, Influenza aviar H5N1, instal·lacions bioseguretat, variabilitat vírica

Comentaris virus-lents (32): Contenint al patogen perillòs, les instal•lacions de Bioseguretat.

Deja un comentario Publicado por en agosto 4, 2014

El treball amb microorganismes patogens dels nivells GR2 a GR4 es fa dins instal•lacions dissenyades a aquest efecte, ja siguin laboratoris de recerca universitaris, d’altres centres d’investigació, hospitalaris, o d’empreses. És en aquests centres on aplicarem les mesures de bioseguretat recolzant-nos en els elements de biocontenció, i on, si escau, sotmetrem a regulacions de bioprotecció a una part (o la totalitat) de la nostra feina i personal.

 

Durant el disseny i construcció d’instal•lacions de nivells de bioseguretat 3 i 4 (NBS3 i NBS4, respectivament), les futures necessitats de biocontenció i bioprotecció han de jugar els papers principals. Tots els requeriments operacionals i de treball haurien d’estar llistats en un document que inclogui les futures activitats i processos a executar, i una avaluació del possible increment de necessitats i com es podrien satisfer les mateixes (ser “flexibles” en el futur). És evident que no podem esperar que els investigadors (microbiòlegs en el nostre cas) liderin aquestes activitats, però han de ser ells els que delimitin el terreny de joc, ja que els requeriments de bioseguretat (que seran la suma de procediments normalitzats de treball més les capacitats de biocontenció de la instal•lació) sí que són responsabilitat del personal de suport tècnic i científic que quedarà al càrrec una vegada aquesta es posi en marxa. Aquest és el moment d’arquitectes, enginyers i equips constructius (moltes vegades UTEs: Unions Temporals d’Empreses). Seran ells els que decidiran, per exemple, que en instal•lacions NBS3 o NBS4 s’han d’utilitzar uns materials constructius i no altres (per exemple formigó i no maó), i que els segellats de les conduccions es faran amb un o altre segellador, o on col•locar les vàlvules antiretorn als circuits, etc.

 

També és el moment de decidir quin tipus i extensió de bioprotecció volem instal•lar en el nostre edifici: circuit tancat de càmeres que vigilin el perímetre de l’edifici, circuit tancat de càmeres pels boxes d’experimentació animal per a la vigilància dels mateixos, zones d’accés gradualment més restringit (com les pells d’una ceba) mitjançant lectors de targetes o lectors biomètrics o fins i tot revisions personals que de fet no estan restringits a les instal•lacions NBS3 i NBS4 i també poden ser implantats en instal•lacions NBS2.

 

La construcció d’instal•lacions NBS3 o NBS4 és tècnica i tecnològicament molt complicada, i hi ha pocs estàndards universalment acceptats (IVBWG, 2006). De fet, moltes tecnologies o aplicacions en bioseguretat, biocontenció i bioprotecció estan en continu desenvolupament i amb millores anuals contínues (tractaments de residus, sistemes d’extinció d’incendis, sistemes d’estanquitat o hermeticitat, etc.). Molts sistemes complexos han d’unir la seva activitat de manera cooperativa: sistemes HVAC (Heating, Ventilating and Air Conditioning), sistemes de filtració d’aire (HEPA o ULPA), la seva ubicació i el seu control, tractaments d’aigües i efluents contaminats (ja bé siguin tèrmics, per lots o en flux continu o químics, per hidròxid sòdic o hipoclorit), sistemes de descontaminació (de personal per dutxes d’aire o aigua, de sales o aparells per fumigació amb peròxid d’hidrogen vaporitzat o formaldehid), sistemes d’extinció d’incendis , sistemes d’accés de seguretat, però també components arquitectònics o estructurals (hermeticitat de portes i finestres, parets i pintures resistents a cops i reaccions químiques promogudes pels desinfectants utilitzats, etc.). Qualsevol decisió errònia, o simplement no encertada, pot tenir importants repercussions en el cost final.

 

De fet, una de les més usuals decisions dolentes en una instal•lació de biocontenció és l’estalvi de diners en l’etapa constructiva eliminant redundàncies i sistemes flexibles. No és redundant, sinó fonamental, disposar d’alternatives a un tall de subministrament elèctric (mitjançant generador propi ben dimensionat o connexió a una altra línia), d’aigua (mitjançant tancs d’emmagatzematge que permetin suplir temporalment la falta de subministrament), o avaries en aparells o sistemes clau: els ventiladors d’impulsió i extracció (aquests ventiladors determinen les depressions en gradient que són la base de tota biocontenció; haurien d’estar duplicats, com a mínim, dos ventiladors d’extracció i dos d’impulsió, per arribat el cas, procedir a una desconnexió puntual d’una parella impulsió/extracció sense afectar la biocontenció, i per tant la bioseguretat, que no l’bioprotecció, aquí aquesta no juga cap paper), l’incinerador (mitjançant un mètode alternatiu de processament de les carcasses animals com pot ser la hidròlisi alcalina) o el sistema de descontaminació de líquids (alternant un sistema químic, per hidròxid sòdic, per exemple, i un altre tèrmic, ja sigui en bateria o en flux continu, amb la possible alternativa d’ozonització dels efluents finals). Si és econòmica i espacialment possible, totes les redundàncies i alternatives possibles han de ser incloses, treballant com a sistemes commutables. Aquests criteris de redundància són gairebé imperatius en una instal•lació NBS3 o NBS4, perquè… Què faríem amb una instal•lació de biocontenció en marxa si de sobte perdéssim la pressió negativa o fóssim incapaços de processar el residu líquid i sòlid que generem cada dia?

 

Els costos constructius d’una instal•lació NBS3 típicament són entre un 200 i un 400% superiors a una instal•lació NBS2 equivalent i aquesta diferència de costos es fa encara més gran (entre un 200 i un 800%) quan en les dues instal•lacions incloem els costos operatius. Avís per a navegants: ja que els costos de manteniment operatiu de les instal•lacions d’alta biocontenció són extremadament alts (consum energètic, manteniment, personal tècnic altament qualificat) aquests excedeixen ràpidament els costos constructius. Només si abans d’iniciar el disseny i la construcció s’ha garantit un programa de finançament adequat a llarg termini la instal•lació podrà tenir èxit i ser plenament operativa.

 

Un cop finalitzada la construcció, controls sistemàtics de compliment d’especificacions (sistemes elèctrics, controls d’accés, punts crítics de biocontenció com serien els conductes i penetracions, etc.) i exigents proves de validació han de ser executades. Aquestes validacions, que controlen i registren els paràmetres crítics d’acord amb les especificacions protocol•litzades, ens donaran una imatge realista de les capacitats de la nostra instal•lació pel que fa a la biocontenció. Encara que aquestes proves són realitzades per companyies externes expertes han de ser molt seguides molt de prop pel personal científic responsable de la gestió de la instal•lació perquè forma part del nucli dur de les seves responsabilitats i tasques. Aprofitant aquest període de validacions, s’ha entrenar intensament al personal tècnic propi en tots els detalls dels sistemes, procediments i activitats de manteniment. Una formació inicial intensa del personal de laboratori en el compliment estricte de les normes de la instal•lació (aquí sí podem fer una equivalència estricta a normes de bioseguretat) ha de romandre per sempre com una activitat de prioritat màxima.

 

Un cop finalitzades totes les validacions (no només dels elements estructurals de l’edifici sinó d’autoclaus, air-locks i sistemes de descontaminació associats, Cabines de Seguretat Biològica, centrifugues, etc.) i superades amb èxit, la instal•lació està preparada per iniciar les seves activitats, encara que periòdicament el laboratori haurà de revalidar tots els sistemes crítics.

 

I és aleshores quan cal que estem preparats per allò impredictible.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (31): Ébola i tractaments d’infectats, i si…

Deja un comentario Publicado por en agosto 3, 2014

Avui he llegit a El País (un diari de línia editorial lamentable però que es preocupa prou per temes de ciència) la noticia del trasllat del metge Kenneth Bradley, nord-americà infectat d’ Ébola, als EEU en avió medicalitzat des de Liberia i el seu ingrés en un centre especial, el Emory University Hospital a la vora del CDC, a la ciutat  d’Atlanta. Una piulada d’urgència criticant o fent paleses les diferències d’ una sanitat de primer mon a una sanitat d’estat de guerra (que és la que s’està practicant sobre el terreny) és tot el comentari que faré sobre la impossibilitat per tots de tenir uns mateixos estàndards. N’hi ha prou amb dir que  “necesitan cuidados para mantener sus constantes vitales, fluidos intravenosos o diàlisis…ninguno de estos tratamientos son accesibles …donde se encontraban los médicos” la qual cosa, entre línies apunta al destí fatal de molts dels infectats autòctons.

Tampoc faré més que constatar que a Atlanta hi ha preocupació, o més aviat alarma per aquesta importació controlada dels dos casos americans, seguint la famosa dita de “not in my back yard”. Els problemes es volen lluny, habitualment.

El meu comentari té més a veure amb la impossibilitat de mantenir aquesta assistència si en lloc de tenir un, dos infectats tinguéssim un centenar d’infectats. No estic escrivint que pugui passar però si que si sovintegen aquests casos caldrà ajustar les mesures de contenció i de bioseguretat a un nou entorn. Tampoc parlo de com gestionar el tema des d’el punt de vista de comunicació a la població. M’explico.

EEU, la primera potencia del mon compta, segons la notícia, amb 4 hospital equipats per tractar malats de febres hemorràgiques (recordem que Ébola és un d’una llista bastant llarga). Els dos malalts que arribaran estaran en una sala d’aïllament “ad hoc” per l’ocasió on serà tractat per personal especialitzat i aïllats d’altre personal sanitari. “La sala, en la que el hospital ha practicado simulaciones durante los últimos 12 años y ya trató a un paciente de la gripe aviar, está completamente aislada. Desde dentro, el paciente sólo puede comunicarse con el exterior por una ventana de cristal y por teléfono”. Podem suposar que EEUU tinguin més instal·lacions (algunes secretes) però en qualsevol cas no es comptaran per centenars, i pel que fa als països europeus hi ha laboratoris de nivell de contenció 4 però no hi ha instal·lacions hospitalàries permanents de nivell 4. L’escenari per Espanya o Catalunya és el mateix, o pitjor.

¿Per què no es comptaran per centenars? Mantenir instal·lacions de nivell de seguretat 4 (o 3) en pressió negativa, sistemes de filtració absolut, granotes integrals de protecció (o equivalents), dutxes químiques (o equivalents), sistemes d’incineració/destrucció de residus sòlids i líquids in situ, protocols de bioprotecció, és econòmicament molt costós. Han de funcionar contínuament i el personal que les fa anar, per la seva capacitació, es també costós. Per això habitualment es fan petites (el preu de construcció i manteniment per m2 és molt alt), i es dediquen a recerca intensiva en temes de sanitat animal o humana. En una analogia prou bona, son un “parc de bombers”, tot l’any de servei però amb unes intervencions molt, molt puntuals.

Mentre que hi ha molt poques instal·lacions de nivell 4 (NBS4) sí n’hi ha bastants més de nivell 3 (NBS3), repartides per tot el mon i unes quantes no son laboratoris petits i es podrien adaptar per rebre malalts. Aquestes instal·lacions, sempre i quan compleixin tots els requisits del paràgraf anterior ultrapassen amb molt els estàndards d’hospitals del nostre entorn i més encara dels hospitals de campanya a la zona afectada. Aquestes instal·lacions ofereixen una protecció equivalent al medi ambient perquè l’enginyeria i les solucions tecnològiques aplicades son les mateixes que en un NBS4. Això sí, la protecció a l’operador, al personal cuidador, és menor que en NBS4 però superior a la que empra actualment el personal que treballa a la zona afectada.

Si, de forma molt poc probable i inesperada, i indesitjada, algun país es trobes en la necessitat de manegar desenes d’infectats, recórrer a instal·lacions NBS3 que protegeixen l’entorn i reforçar els EPIs del personal que hi treballa seria una opció molt més efectiva que intentar adaptar alguna instal·lació hospitalària.

En definitiva, una nova conveniència, o degradar el grup de risc del virus Ébola a GR3 de forma puntual o ascendir algunes instal·lacions NBS3 a NBS4, al reforçar els seus sistemes de protecció personal. Una solució que, en certa mesura, ja es va aplicar amb el SARS coronavirus, que actualment té una consideració de NBS3, i també amb el MERS coronavirus (també amb la mateixa categorització, veure entrada 7).

Però aquestes, aquestes son altres històries.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, instal·lacions bioseguretat, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (29): Grups de risc, nivells de bioseguretat i avaluació de risc.

Deja un comentario Publicado por en agosto 1, 2014

Els microorganismes han estat classificats en 4 grups de risc (WHO, 2004 es pot també consultar el link de la American Biological Safety Association (ABSA) http://www.absa.org/riskgroups/), sistematització que només és aplicable als treballs de laboratori.

Segons la OMS (WHO, World Health Organization, en anglés), cada país classifica els agents patògens d’aquest país pel grup de risc (GR) basant-se en la patogenicitat de l’organisme (que seria la mateixa en un país A i en un altre B), les formes de transmissió (característica pròpia del patogen, i per tant igual al país A i al país B) i rang de hospedadors de l’organisme (que ja no es igual a cada país, en funció dels animals o vectors presents, sobre tot quan parlem de patògens zoonótics). Aquests poden estar influïts pels nivells existents de la immunitat, la densitat i els moviments de les poblacions hostes, la presència de vectors competents i els estàndards apropiats d’higiene mediambiental. La classificació dins els grups de risc també té en compte:

• La disponibilitat de mesures preventives eficaces, com: la profilaxi mitjançant la vacunació o el antisèrum; mesures sanitàries, per exemple, el nivell de seguretat alimentària i subministrament d’aigua potable; el control de reservoris animals o vectors artròpodes; el moviment de persones o animals; i la importació d’animals o producte animals infectat.

• La disponibilitat de tractament eficaç. Això inclou la immunització passiva i la vacunació postexposició, antibiòtics i agents quimioterapèutics, tenint en compte la possibilitat de l’aparició de soques resistents. És important tenir en compte les condicions que prevalen en la zona geogràfica en la qual els microorganismes es troben.

En funció de tot això tindríem:

• OMS Grup de Risc 1 o GR1 (sense risc o amb baix risc individual i comunitari). Aquells microorganismes que és improbable causin malalties humanes o animals.

• OMS Grup de risc 2 o GR2 (risc individual moderat, risc poblacional baix). Un patogen que pot provocar una malaltia humana o animal, però és poc probable que sigui un perill seriós perill pels treballadors de laboratori, la comunitat, la ramaderia i el medi ambient. L’exposició exposició al patogen dins un laboratori pot provocar una infecció greu, però les mesures de tractament i preventives existents son eficaces i estan disponibles; el risc de propagació de la infecció és limitat. Exemples serien el virus de la hepatitis A, el virus de la grip, els Norovirus, etc.

• OMS Grup de risc 3 o GR3 (risc individual elevat, risc poblacional baix). Un patogen que provoca generalment una greu malaltia humana o animal, però no es transmet d’un individu infectat a un altre. Hi ha tractament disponible i les mesures preventives son eficaces. Exemples serien el virus de la febre del Nil Occidental, el virus de grip aviària altament patogènics, el virus Chikungunya, Yersinia pestis, etc.

• OMS Grup de risc 4 o GR4 (alt risc individual i comunitari). Un patogen que provoca generalment una greu o molt greu malaltia humana o animal i que es transmet fàcilment d’una persona (o animal) a una altra, directament o indirectament. No hi ha disponibles tractaments i mesures preventives eficaces. Seria el cas de virus de febres hemorràgiques com Ebola, Marburg.

No és el meu objectiu detallar més aquests grups; només remarco que no hi ha una equivalència exacta entre els grups de risc (GR1 a GR4) i els nivells de bioseguretat (NBS1 a NBS4, en anglés amb equivalències Biosafety Level (BSL) 1 a 4). El grup de risc classifica un patogen dins d’una escala humana (el mal que pot infligir a l’ésser humà o als seus interessos: ramaderia, agricultura) mentre la bioseguretat fa referència a les pràctiques i procediments operatius però també al disseny, construcció i equipament de la instal•lació (als elements de biocontenció que disposem). L’assignació d’una activitat experimental amb un patogen concret a un nivell de bioseguretat (NBS) s’ha de basar en una avaluació del risc coherent. A un patogen GR 2 se li assigna comunament un nivell de bioseguretat 2, però en circumstàncies concretes (molt altes concentracions del patogen, alta probabilitat de generació d’aerosols, etc.) pot demandar una instal•lació NBS3.

I quin paper juga aquí la bioprotecció? Ja que s’interessa només per aquells microorganismes patògens que poden tenir un doble ús, és a dir, que poden ser utilitzats amb fins «terroristes», el seu camp de preocupació-actuació és menor. Hi ha molts microorganismes dels GR2 i GR3 que no estan en la llista d’Agents seleccionats i… siguem flexibles. En l’inici del brot de la nova grip A (H1N1) a Mèxic les primeres mostres per analitzar fora del propi Mèxic es van vehicular a Canadà, i no al CDC dels EUA, veïns com són, com a conseqüència d’una aplicació estricta de la reglamentació de agents seleccionats que va impedir la seva entrada ràpida en sòl nord-americà.

Si vols que els investigadors facin recerca sobre un patogen i l’etiquetes com GR4 pràcticament ningú hi treballarà (hi ha molt poques instal•lacions que ho permettin). Si s’etiqueta al patogen com a GR3 molts grups sí que podran accedir a investigar, per desenvolupar una vacuna, per exemple. Com veieu, fins a cert punt, un tema de conveniència, com la majoria de temes humans.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (25): Però, que m’heu enviat?

Deja un comentario Publicado por en julio 25, 2014

Fa unes setmanes el Director del Centre de Control i Prevenció de Malalties del EEUU (CDC en anglès), Tom Frieden, va revelar que algú de la divisió de recerca de CDC en influenza havia accidentalment contaminat un vial, que estava identificat per contenir una suspensió vírica de virus influença aviar de baixa patogenicitat, un H9N2, amb el virus d’influenza aviar més mortífer, el H5N1. Aquest vial va ser enviat, posteriorment, com un material de categoria B (de mitjana perillositat) a altres investigadors d’un Laboratori de recerca en aviram del Departament d’Agricultura, que el van fer servir en condicions de bioseguretat més baixes, però correctes per allò que suposadament tenien entre mans, per infectar un desafortunats pollets.

 

Quina va ser la seva sorpresa al veure com el pollets morien als pocs dies mostrant una simptomatologia clínica molt intensa i compatible amb una infecció amb influenza aviar altament patògena i per res semblant a la que correspondria als efectes d’un H9N2!! Al fer proves moleculars el laboratori receptor va confirmar que el H9N2 estava barrejat amb el H5N1 i va destruir virus i materials (ho notifica al CDC el 23 de maig, que aquell mateix dia fent proves equivalents havia arribat a idèntiques conclusions). Cap investigador o tècnic, però, va infectarse ni van emmalaltir, la qual cosa demostra que si bé “mortal” un cop infecta un cos humà, el Highly Pathogenic Avian Influenza virus (HPAIV) H5N1 té seriosos problemes per “entrar-hi”.

 

El treball amb virus d’alta patogenicitat es fa dins instal·lacions de biocontenció que eviten l’escapament no intencionat del virus a l’exterior per sistemes diversos. Addicionalment aquestes instal·lacions disposen d’equips de protecció individual més astringents per evitar la infecció dels propis treballadors. Finalment també existeixen mesures de protecció o custodia que redueixen el risc d’un ús o alliberament malintencionat d’agents patògens (accessos biomètrics, control d’estocs, vigilància per càmeres, etc.). Els investigadors que treballem en aquests centres pensem que els nostres laboratoris son molt segurs, i realment ho son. Però “molt segurs” no significa que el risc sigui “0”; mai ho serà. Tècnicament quasi ho son; de fet som els éssers humans els que fem “pujar” la probabilitat d’un incident.

 

El factor comú d’aquest incident amb H5N1 i de d’incident amb àntrax de les passades setmanes a EEUU, o del esmentat en la entrada 19 del blog, és que en tots els casos està involucrat la errada humana (no hi ha una errada d’equip o tècnica). “No matter how many palm readers and ventilation systems and redundant whatever you have, you can’t stop human error” diu Lipsitch. Marc Lipsitch, professor de la Harvard School of Public Health va escriure premonitòriament un article al New York Times fa unes quantes setmanes en el que avisava de més incidents biològics a laboratoris després de l’informe de treballs insegurs amb àntrax. Compte!! No te cap mèrit, d’incidents de seguretat biològica amb agents “seleccionats” (en el argot vol dir “realment” perillosos, potencialment útils per bioterrorisme) algunes estadístiques als EEUU apunten a un parell … per setmana (font: CDC).

 

En resum, que si en els millors laboratoris (o en els que tenen més mitjans) aquests incidents es donen, es pregunten alguns experts, podem realment esperar que altres laboratoris del mon que manipulen mostres equivalents ho facin millor en termes de seguretat biològica?

 

I ja posats a preguntar com és possible que un resultat confirmat de contaminació creuada per H5N1 obtingut per dos laboratoris (un d’ells, el CDC) en data 23 de maig no sembla que s’hagi notificat oficialment fins el 9 de juliol al propi CDC? Que va fallar en la cadena de informació?

 

En algun moment del futur espero contestar parcialment aquesta pregunta.

 

Però, aquesta, aquesta serà una altra historia.

avaluació de riscos, biocontenció, bioseguretat, Influenza aviar H5N1, instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (21): Bioseguretat i biocontenció; un Post-Grau biocontingut

Deja un comentario Publicado por en julio 15, 2014

Aquest mes d’octubre tindrà lloc la segona edició del Curs de Postgrau de la Universitat Autònoma de Barcelona-UAB-sobre Estratègies en Bioseguretat i Biocontenció. S’impartirà entre el 6 al 10 octubre 2014 en horari intensiu.

Aquest curs, organitzat per la Facultat de Biociències i la Facultat de Veterinària, està dirigit a estudiants, llicenciats, graduats i professionals del sector biomèdic, biotecnològic, veterinari i agroalimentari que vulguin adquirir coneixements bàsics en matèries de bioseguretat i biocontenció (que no son conceptes sinònims, veure Comentaris virus-lents (2)), en els seus aspectes biològics, tècnics i regulatoris. Està sota la supervisió de l’oficina de Medi Ambient de la UAB i amb el suport de l’Associació Espanyola de Seguretat Biològica-AEBIOS.

En aquest postgrau fem docència un panell de 12 professors, pertanyents a diferents universitats, instituts de recerca i empreses, que porten molts anys implicats professionalment en temàtiques de bioseguretat. El curs es donarà en castellà i anglès.

Respecte les temàtiques que es tractaran i discutiran al curs tindríem: una perspectiva històrica de la Bioseguretat; aspectes estructurals i de disseny d’instal•lacions; equips de protecció individual i col•lectius; avaluació i gestió del risc (una introducció la teniu a Comentaris virus-lents (4)); control del risc; gestió de residus biològics, transport de material biològic (infecciós); resposta a emergències biològiques, disseny d’un programa de Bioseguretat.

Inclou també una visita explicativa a una Unitat de Biocontenció, la del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA), on esperem ensenyar-vos i explicar-vos el que ens demaneu.

La matriculació es realitza a través de la pàgina web de l’Escola de Postgrau-http :/ / http://www.uab.es/postgrado/-, on es pot trobar més detalls sobre el curs. El termini de matriculació es va obrir l’1 de juliol, per a una oferta de 10 places.

Una oportunitat per veure una vessant una mica extrema de la microbiologia i de la virologia, lligada a un seguit conceptes tècnics, enginyerils, i normatius.

Per fer boca, les properes setmanes farem algunes entrades al blog sobre aquests temes.

Però, aquestes, aquestes seran definitivament altres històries.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, desinfecció, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat

Entradas siguientes →