comentarisviruslents

Aquest blog és una seguit de comentaris personals i probablement poc transferibles sobre ciència i política.

Archivos en la Categoría: avaluació de riscos

Comentaris virus-lents (40): Chikungunya al Carib; tu veuràs, Curro!

Deja un comentario Publicado por en agosto 20, 2014

Al desembre de 2013, es va detectar el primer cas de transmissió local de Chikungunya a les Amèriques a Sant Martí. A finals d’any, s’havia estès a Martinica i Guadalupe, amb casos sospitosos a Sant Bartolomé. A finals de gener de 2014, els casos havien estat confirmats a San Bartolomé, així com les Illes Verges Britàniques, Dominica i Guyana Francesa. A finals d’abril, catorze països del Carib havien confirmat almenys un cas. Sobre la base de 4.000 casos confirmats i més de 30.000 casos sospitosos, l’Agència de Salut Pública del Carib (CARPHA) declarat en tot el Carib l’epidèmia del virus a principis de maig. A finals de maig, quatre casos de Chikungunya s’havien confirmat a la Florida. De fet fa unes poques setmanes es va descriure ja la transmissió autòctona del virus als EEUU ja que gent que no havia viatjat al Carib va contreure la malaltia, suposadament per picada de mosquit a sol americà. Aquesta transmissió autòctona va anar precedida d’un increment de casos de Chikungunya en turistes americans de tornada del Carib (58 casos en els primers sis mesos de 2014 respecte una mitjana en anys precedents de 28 afectats).

El país més afectat amb diferencia és la República Dominicana, i en segon lloc la veïna Haití. Ha resultat ser el virus més agressiu des de 2004, superar els brots de grip i el degoteig continu de casos de dengue, endèmic a la illa, el VIH, el virus del papil·loma humà, la ràbia, la poliomielitis, el xarampió i la rubèola, i la malària causada por un paràsit. Tanmateix, i malgrat la seva agressivitat, i que els malalts no tractats a temps de certes poblacions de risc poden morir, la mort per virus chikungunya registra la taxa més baixa, amb un 0,4% de letalitat. Però des que «oficialment» va aparèixer per primera vegada en la comunitat de Nigua, província Sant Cristòfol, els casos de chikungunya s’han disparat de tal manera que mantenen la població dominicana en una mena de temor o pànic generalitzat. Les autoritats sanitàries informen que en el que va d’any s’han detectat 165,433 casos de chikungunya (zero l’any 2013) contra 2,953 de dengue (més de 5000 el 2013 per les mateixes dates), que també és causada pel mosquit Aedes aegypti. Això dona idea de l’agressivitat amb què s’està expandint la malaltia. Les projeccions no alarmistes, conservadores, asseguren que almenys entre 5.0 i 7.0 milions de persones seran afectades, llavors és fàcil concloure que Chikungunya entrarà gairebé a totes les llars dominicanes. El Col·legi Mèdic Dominicà assegura que hi ha un enorme subregistre de la incidència a les xifres oficials, i fins i tot, i considerava conservadora una xifra «real» de 500.000 malalts (recordem que les oficials en el moment de la previsió del col·legi eren unes 170.000 afectats). En tan sols una setmana de juliol es van registrar 28.598 casos nous de chikungunya. Per posar en context en els ultims 10 anys els casos de dengue anuals han estat entre 9 mil i dotze mil; els casos de malària entre 2400 i 3800 afectats anuals; el HIV entre 3800 el 2005 als 570 el 2011. Xifres totes elles molt menors de les que presenta actualment Chikungunya.

No existeix vacuna per aquest virus, transmès per un mosquit i amb símptomes similars al dengue (mireu entrada 39). Durant el mes de juliol el virus arribà a Paraguai i Costa Rica, mentre que a Veneçuela  ja s’han registrat 12 casos. Puerto Rico també ha reportat desenes de casos locals no deguts a turistes retornats de zones afectades. Aquí un mapa, que ja estarà superat però és el més recent que he trobat, sobre els casos de transmissió autoctona, és a dir, on el cicle mosquit-humà ja és local, no degut a turistes.

 CHIK_Americas_Map-081214

La malaltia pel virus Chikungunya causa gran absentisme; en el sector industrial l’absentisme s’ha estimat en gairebé un 20% (o 55 hores per empleat afectat), segons dades de la patronal (Associació d’Indústries) amb un cost altíssim per aquest sector, ja que ha calgut pagar una quantitat molt elevada d’hores extra i contractar nous treballadors temporals en substitució dels tècnics o especialistes malalts el que ha portat a una disminució en el ritme de la producció.
Ja hem comentat la transmissió autòctona del virus als EEUU, particularment a Florida. No ha descobert la sopa d’all la European Center for Diseases and Control (ECDC) si avisa que la transmissió autòctona d’un cas de Chikungunya importat durant la temporada d’estiu a la UE és possible, sobre tot tenint en compte que el mosquit s’ha fet present a moltes contrades europees com es veu al següent mapa (mireu entrades 20 i 26).

Aedes albopictus in Europe

 

El risc estaria vinculat a la importació del virus pels pacients infectats en zones de vectors competents (com a conseqüència de la seva exposició a les espècies de mosquits que poden portar chikungunya: Aedes albopictus a l’Europa continental i l’Aedes aegypti a Madeira). La ECDC demana als viatgers que tornen de zones infectades que tinguin símptomes que cerquin atenció mèdica immediata i que apliquin mesures de protecció personal per evitar les picades de mosquits i donar base a una transmissió autòctona. Alhora ha reforçat els sistemes de vigilància i notificació ràpida dels casos. També s’ha avisat a les autoritats de seguretat de la sang de la UE pel que fa a la situació epidemiològica a les Amèriques en línia amb les mesures adoptades per a la infecció pel virus del Nil Occidental. Al tractar-se d’un virus que dona virèmia, en principi no és impossible que entri en alguna donació i pogués contaminar subministraments d’hemoderivats. Tanmateix, els que es coneix del virus Chikungunya apunta a que és inactivat fàcilment pels sistemes actualment emprats a l’industria de preparats sanguinis.

 

Sabíeu que quasi tots els hemoderivats que s’obtenen de les donacions son sotmesos a un o més processos d’inactivació vírica per incrementar la seguretat viral i que tot això arrencà com a resposta a la transmissió de virus com el viru de la imunodeficiència humana (HIV) el virus de la hepatitis C i parvovirus B19 en alguns concentrats de factors de coagulació i immunoglobulines allà per la dècada dels 80’s del segle passat. No? Doncs és un tema que dona per parlar abastament.

 

Però aquestes, aquestes seran altres històries.

avaluació de riscos, Chikungunya, etapes inactivació, hemoderivats, salut pública, vectors artròpods, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (35): Notes de salut pública i emergències virals

Deja un comentario Publicado por en agosto 7, 2014

En aquests temps de ràpides alertes, i opinions vertiginoses, he recuperat, per capítols, una xerrada que vaig donar fa uns anys sobre malalties (víriques) emergents. No sentireu parlar del MERS Coronavirus ni d’aquesta última epidèmia d´Ebola però sí farem un passeig per les emergències víriques amb una introducció a la salut pública. Com sempre tot és posició personal, fonamentada, però personal.

If there is any conceivable way a germ can travel from one species to another, some microbe will find it. William McNeill, Plagues and People (Penguin, Londres, 1976)

Els medis de comunicació ens mostren, sovint de manera esbiaixada alertes o noticies alarmistes sobre malalies víriques com: SIDA, síndromes per Hantavirus, febres hemorràgiques (Ebola, etc), virus Chikungunya, West Nile virus, virus Rift Valley, SARS coronavirus; o bacterianes: neuroborreliosis, tuberculosi multirresistent, infeccions neucrotitzants per estreptococs grup A, però també encara còlera.

Ens ha de quedar clar que les infeccions, els patògens que les generen, creuen amb facilitat les fronteres socials o geogràfiques mentre que els recursos que es dediquen a combatre-les (know-how) es veuen bloquejats, figuradament, a les duanes; més pròpiament per un seguit de decisions (o no decisions) polítiques.

Moltes de les malalties que assignem com a “tropicals” afecten sobre tot els pobres de les zones “tropicals”; els grups de risc d’aquestes malalties es defineixen més per la seva condició socioeconòmica que per la latitud de les terres que ocupen. Dit d’una altra manera, una família benestant de zona tropical té un risc molt menor de patir malalties típiques de la zona que una família pobre de la mateixa àrea.

A més, la salut pública de una àrea concreta no és estable, és dinàmica. Hi ha transicions de la salut publica. Els estats o regions geogràfiques passen per transformacions epidemiològiques previsibles: així a mesura que milloren els estàndards de salut, i l’alimentació i la educació, les morts per malalties infeccioses donen pas a les determinades per malalties degeneratives o coronàries (progrés??).

Però dintre de cada país hi ha de tot, tenim diferents estats de salut. Així, a les dècades dels 70-80 s. XX, Harlem (NY) tenia taxes de mortalitat més altes que Bangladesh (per malalties infeccioses i violència). McCord&Freeman. 1990. N. Engl. J. Med. 322:173-177

 Figura 1

Mirem aquest gràfic (1), representa dues fotos fixes de les malalties d’un país Xile (no massa llunyà a Catalunya) a començaments i finals del s.XX. Crida l’atenció un important calaix de sastre en ambdós casos, correcte. I com les malalties infeccioses es redueixen a menys de la meitat mentre que càncers i malalties cardiovasculars (al incrementar-se l’esperança de vida de la població) es multipliquen quasi per 4. També veiem una davallada molt important de la diarrea, del 4,8% a menys del 0,9%. Aprofito per comentar que als països en procés d’industrialització durant el s.XIX (l’actual Primer Mon) la separació del sistemes d’aigües potables dels sistemes d’aigües residuals i la construcció de xarxes de clavegueram determinaren un canvi medi ambiental que conduí a una davallada impressionant de les infeccions entèriques amb un impacte superior al de l’ús de les vacunes i els antibiòtics durant el s. XX. Aquesta situació que es visqué al s. XIX als països europeus i d’altres es el que actualment es sofreix a les viles misèria i acumulacions periurbanes a Sud-Amèrica, Àfrica i Sud-est Asiàtic. Qualsevol millora en el subministrament i la potabilització de l’aigua en aquestes comunitats tindrà un gran impacte; més que una acció puntual d’assistència mèdica.

 Figura 2

Mirem ara la següent gràfica (2). El primer evident és la progressió de l’esperança de vida a tots els països amb caigudes puntuals. Actualment l’ esperança de vida està per sobre dels 50 anys a la immensa majoria de països amb l’excepció d’aquells amb un fort impacte i/o descontrol de la infecció per VIH (Botswana, per ex.). També ressaltar com els canvis de règim (Rússia a començaments del 90) amb la caiguda del sistema sanitari comunista han determinat una davallada de l’esperança de vida i una forta re-emergència entre d’altres de TBC, també HIV. És remarcable el cas de Botswana; amb 2 milions habitants té 300.000 VIH positius (esperança de vida de 65 anys  a 1985-90, a poc més de 40 anys ara quan la projecció sense la SIDA apuntava als 68 anys). Sud-àfrica, un estat limítrof, amb 48 milions de persones té 5,7 milions afectats de la SIDA, a un ritme d’uns 1000 morts diaris (molts d’ ells per complicacions, per exemple TBC). Estem davant d’una malaltia inicialment zoonòtica, sí zoonotica, que ha provocat una davallada de l’esperança de vida dels 55-60 anys a poc mes de 40 anys). Per contra Uganda, partint d’uns valors baixos, és el pol oposat: el país africà amb resposta més efectiva front VIH (amb Senegal) aplicant el mètode ASC (Abstinència, ser fidel i Condons). Un clar exemple que una lectura política correcta i implementació de mesures d’educació a la població pot reduir impacte d’una malaltia

 

La pregunta a fer-se seria, aquest procés progressiu amb reducció de l’impacte de les malalties infeccioses, i increment de l’esperança de vida és quelcom reversible? La resposta és SÍ.

 

La salut de l’individu està millor assegurada quan es mantén o es millora la salut de la comunitat sencera. David Satcher (Director CDC, 1995)

Una frase plena de sentit però… que (quin abast) és una comunitat?

 

Perquè molt dels patògens que considerem emergents o de gran impacte a la salut publica com el virus del dengue, de la SIDA, el virus Chikungunya, virus influenza aviaria però també la grip comuna, SARS coronavirus, Vibrio cholerae, Neisseria gonorrhoeae, Mycobacterium tuberculosis, etc no tenen en consideració divisions polítiques ni es detenen davant elles.

I no està de més recordar que tant emergents com alguns virus són els estats (bona part d’aquestes entitats van sorgir durant la segona meitat del segle XX).

 

I encara que soc completament refractari les teories conspiranoiques si és cert que de vegades accions o politiques implementades erròniament poden tenir impacte clar a la salut publica. En posaré tres exemples una mica allunyats en el temps ja.

  • Hi ha relació entre les estratègies del Banc Mundial i la propagació del SIDA? Lurie et al., 1995. AIDS, 9:539-546
  • Hi ha relació entre les pràctiques de transport marítim internacional i la propagació del còlera d’Àsia a Sudamèrica i altres zones de l’hemisferi Occidental? WHO, 1992. Weekly Epidemiol. Rec. 67:33-39; Mccarthy et al., 1992. Lancet 339:624
  • Com es relaciona el genocidi a Ruanda amb el còlera al Zaire? Goma Epidemiology Group. 1995.Lancet 345:339-344

 

Acabarem, aquesta primera entrega, amb una frase de Charles Darwin (a The Beagle)

Wherever the European has trod, death seems to pursue the aboriginal… Most of the diseases have been introduced by ships and what renders this fact remarkable is that there might be no appearance of the disease among the crew which conveyed this destructive importation.

El vell Mon exportà les seves malalties fa segles, potser ara ens estan retornant (ens estem retornant) la mercaderia.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, salut pública, virologia ambiental, Zoonosi

Comentaris virus-lents (33): Guany de funció vs reducció de bioseguretat

Deja un comentario Publicado por en agosto 4, 2014

Els últims anys han aparegut treballs, en alguns casos després de mesos de discussions i bloquejos o auto-bloquejos per part dels propis investigadors, sobre la millora en la funcionalitat vírica; per exemple fer més eficient la transmissió o la virulència d’un virus, com el virus de la grip aviaria H5N1 (altament patogen i sovint mortal però que es transmet de manera força ineficient d’animals a humans i menys encara entre humans), per conèixer més profondament els mecanismes que intervenen i a partir d’aquest coneixement aplicar-lo en contra del virus. Son els treballs que es poden cobrir sota el paraigües de gain-of-function experiments.

Els problemes de bioseguretat que s’han notificat últimament per part de la CDC (alguns amb virus de la grip aviaria, veure entrades 19 i 25) poden ficar pressió a aquests experiments i donar arguments als que discuteixen la utilitat o el balanç benefici / risc de les activitats experimentals que suposen la manipulació de virus influenza aviar per fer-los més eficients. De fet, Ron Fouchier, un viròleg holandes que ha estat dirigint algun d’aquests experiments va declarar: “When incidents like this happen, it’s going to be bad for all of us.”

Aquests experiments poden ser dirigits, és a dir, mutant el virus “al laboratori” i comprovant la seva transmissibilitat en un model (el model humà pels virus de la grip és la fura, per molts laboratoris) o bé passant directament vàries vegades el virus en fures (això vol dir inocular el virus H5N1 en una fura, recollir els virus que es generin i inoculant amb aquestos una segona fura, i així repetint el procés fins que s’estableixi) comprovant en cada ronda, o torn, si la població vírica resultant és més transmissible (si infecta més fures, si les infecta més ràpid, si fa virèmia més perllongada i/o intensa, si es dissemina més pel cos de la fura, etc.). En aquest segon cas es deixa que sigui la pròpia població vírica la que es mogui, llisqui cap una població més adaptada, més transmissible sense intervenció humana. Després s’analitzaran en detall les poblacions de cada torn o ronda d’infecció per trobar les mutacions que s’han produït.

Per tant es pot/poden acumular mutant o mutants amb major virulència, encara que sia simplement per l’increment de la seva capacitat de transmissió. I clar, si tenim “més” mutants més virulents la probabilitat que algun s’escapi s’incrementa, perquè encara que la instal·lació que els guarda sigui molt segura el risc “zero” no existeix. Així, en 1977 un virus de la grip va escapar d’un laboratori rus desencadenant l’anomenada “grip russa” , i que s’assemblava molt a una que havia circulant per la dècada des 50 del segle passat i que havia “pràcticament” desaparegut. Es creu (era encara en plena guerra freda) que el virus es va escapar d’un laboratori o bé es va fer servir en uns experiments de vacunació que no van anar bé.

Com sempre serà una qüestió de balanç entre el perill i les mesures actuals que tenim per mitigar-lo, el que anomenaríem risc potencial, i els guanys també potencials de la recerca desenvolupada. I aquesta decisió no és únicament científica, però tampoc pot no ser-ho (Osterholm director del University of Minnesota’s Center for Infectious Diseases Research and Policy va declarar fa unes setmanes: “When you start running your science by political vote, then you really are in trouble”). I potser caldria focalitzar part dels nostres esforços en aquells patògens sense vacuna disponible. Per ells, qualsevol avenç en termes de profilaxis o tractament post-infecció seria un gran pas. I aquesta decisió sí és més política que científica.

 

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, bioseguretat, guany funcional, Influenza aviar H5N1, instal·lacions bioseguretat, variabilitat vírica

Comentaris virus-lents (31): Ébola i tractaments d’infectats, i si…

Deja un comentario Publicado por en agosto 3, 2014

Avui he llegit a El País (un diari de línia editorial lamentable però que es preocupa prou per temes de ciència) la noticia del trasllat del metge Kenneth Bradley, nord-americà infectat d’ Ébola, als EEU en avió medicalitzat des de Liberia i el seu ingrés en un centre especial, el Emory University Hospital a la vora del CDC, a la ciutat  d’Atlanta. Una piulada d’urgència criticant o fent paleses les diferències d’ una sanitat de primer mon a una sanitat d’estat de guerra (que és la que s’està practicant sobre el terreny) és tot el comentari que faré sobre la impossibilitat per tots de tenir uns mateixos estàndards. N’hi ha prou amb dir que  “necesitan cuidados para mantener sus constantes vitales, fluidos intravenosos o diàlisis…ninguno de estos tratamientos son accesibles …donde se encontraban los médicos” la qual cosa, entre línies apunta al destí fatal de molts dels infectats autòctons.

Tampoc faré més que constatar que a Atlanta hi ha preocupació, o més aviat alarma per aquesta importació controlada dels dos casos americans, seguint la famosa dita de “not in my back yard”. Els problemes es volen lluny, habitualment.

El meu comentari té més a veure amb la impossibilitat de mantenir aquesta assistència si en lloc de tenir un, dos infectats tinguéssim un centenar d’infectats. No estic escrivint que pugui passar però si que si sovintegen aquests casos caldrà ajustar les mesures de contenció i de bioseguretat a un nou entorn. Tampoc parlo de com gestionar el tema des d’el punt de vista de comunicació a la població. M’explico.

EEU, la primera potencia del mon compta, segons la notícia, amb 4 hospital equipats per tractar malats de febres hemorràgiques (recordem que Ébola és un d’una llista bastant llarga). Els dos malalts que arribaran estaran en una sala d’aïllament “ad hoc” per l’ocasió on serà tractat per personal especialitzat i aïllats d’altre personal sanitari. “La sala, en la que el hospital ha practicado simulaciones durante los últimos 12 años y ya trató a un paciente de la gripe aviar, está completamente aislada. Desde dentro, el paciente sólo puede comunicarse con el exterior por una ventana de cristal y por teléfono”. Podem suposar que EEUU tinguin més instal·lacions (algunes secretes) però en qualsevol cas no es comptaran per centenars, i pel que fa als països europeus hi ha laboratoris de nivell de contenció 4 però no hi ha instal·lacions hospitalàries permanents de nivell 4. L’escenari per Espanya o Catalunya és el mateix, o pitjor.

¿Per què no es comptaran per centenars? Mantenir instal·lacions de nivell de seguretat 4 (o 3) en pressió negativa, sistemes de filtració absolut, granotes integrals de protecció (o equivalents), dutxes químiques (o equivalents), sistemes d’incineració/destrucció de residus sòlids i líquids in situ, protocols de bioprotecció, és econòmicament molt costós. Han de funcionar contínuament i el personal que les fa anar, per la seva capacitació, es també costós. Per això habitualment es fan petites (el preu de construcció i manteniment per m2 és molt alt), i es dediquen a recerca intensiva en temes de sanitat animal o humana. En una analogia prou bona, son un “parc de bombers”, tot l’any de servei però amb unes intervencions molt, molt puntuals.

Mentre que hi ha molt poques instal·lacions de nivell 4 (NBS4) sí n’hi ha bastants més de nivell 3 (NBS3), repartides per tot el mon i unes quantes no son laboratoris petits i es podrien adaptar per rebre malalts. Aquestes instal·lacions, sempre i quan compleixin tots els requisits del paràgraf anterior ultrapassen amb molt els estàndards d’hospitals del nostre entorn i més encara dels hospitals de campanya a la zona afectada. Aquestes instal·lacions ofereixen una protecció equivalent al medi ambient perquè l’enginyeria i les solucions tecnològiques aplicades son les mateixes que en un NBS4. Això sí, la protecció a l’operador, al personal cuidador, és menor que en NBS4 però superior a la que empra actualment el personal que treballa a la zona afectada.

Si, de forma molt poc probable i inesperada, i indesitjada, algun país es trobes en la necessitat de manegar desenes d’infectats, recórrer a instal·lacions NBS3 que protegeixen l’entorn i reforçar els EPIs del personal que hi treballa seria una opció molt més efectiva que intentar adaptar alguna instal·lació hospitalària.

En definitiva, una nova conveniència, o degradar el grup de risc del virus Ébola a GR3 de forma puntual o ascendir algunes instal·lacions NBS3 a NBS4, al reforçar els seus sistemes de protecció personal. Una solució que, en certa mesura, ja es va aplicar amb el SARS coronavirus, que actualment té una consideració de NBS3, i també amb el MERS coronavirus (també amb la mateixa categorització, veure entrada 7).

Però aquestes, aquestes son altres històries.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, instal·lacions bioseguretat, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (29): Grups de risc, nivells de bioseguretat i avaluació de risc.

Deja un comentario Publicado por en agosto 1, 2014

Els microorganismes han estat classificats en 4 grups de risc (WHO, 2004 es pot també consultar el link de la American Biological Safety Association (ABSA) http://www.absa.org/riskgroups/), sistematització que només és aplicable als treballs de laboratori.

Segons la OMS (WHO, World Health Organization, en anglés), cada país classifica els agents patògens d’aquest país pel grup de risc (GR) basant-se en la patogenicitat de l’organisme (que seria la mateixa en un país A i en un altre B), les formes de transmissió (característica pròpia del patogen, i per tant igual al país A i al país B) i rang de hospedadors de l’organisme (que ja no es igual a cada país, en funció dels animals o vectors presents, sobre tot quan parlem de patògens zoonótics). Aquests poden estar influïts pels nivells existents de la immunitat, la densitat i els moviments de les poblacions hostes, la presència de vectors competents i els estàndards apropiats d’higiene mediambiental. La classificació dins els grups de risc també té en compte:

• La disponibilitat de mesures preventives eficaces, com: la profilaxi mitjançant la vacunació o el antisèrum; mesures sanitàries, per exemple, el nivell de seguretat alimentària i subministrament d’aigua potable; el control de reservoris animals o vectors artròpodes; el moviment de persones o animals; i la importació d’animals o producte animals infectat.

• La disponibilitat de tractament eficaç. Això inclou la immunització passiva i la vacunació postexposició, antibiòtics i agents quimioterapèutics, tenint en compte la possibilitat de l’aparició de soques resistents. És important tenir en compte les condicions que prevalen en la zona geogràfica en la qual els microorganismes es troben.

En funció de tot això tindríem:

• OMS Grup de Risc 1 o GR1 (sense risc o amb baix risc individual i comunitari). Aquells microorganismes que és improbable causin malalties humanes o animals.

• OMS Grup de risc 2 o GR2 (risc individual moderat, risc poblacional baix). Un patogen que pot provocar una malaltia humana o animal, però és poc probable que sigui un perill seriós perill pels treballadors de laboratori, la comunitat, la ramaderia i el medi ambient. L’exposició exposició al patogen dins un laboratori pot provocar una infecció greu, però les mesures de tractament i preventives existents son eficaces i estan disponibles; el risc de propagació de la infecció és limitat. Exemples serien el virus de la hepatitis A, el virus de la grip, els Norovirus, etc.

• OMS Grup de risc 3 o GR3 (risc individual elevat, risc poblacional baix). Un patogen que provoca generalment una greu malaltia humana o animal, però no es transmet d’un individu infectat a un altre. Hi ha tractament disponible i les mesures preventives son eficaces. Exemples serien el virus de la febre del Nil Occidental, el virus de grip aviària altament patogènics, el virus Chikungunya, Yersinia pestis, etc.

• OMS Grup de risc 4 o GR4 (alt risc individual i comunitari). Un patogen que provoca generalment una greu o molt greu malaltia humana o animal i que es transmet fàcilment d’una persona (o animal) a una altra, directament o indirectament. No hi ha disponibles tractaments i mesures preventives eficaces. Seria el cas de virus de febres hemorràgiques com Ebola, Marburg.

No és el meu objectiu detallar més aquests grups; només remarco que no hi ha una equivalència exacta entre els grups de risc (GR1 a GR4) i els nivells de bioseguretat (NBS1 a NBS4, en anglés amb equivalències Biosafety Level (BSL) 1 a 4). El grup de risc classifica un patogen dins d’una escala humana (el mal que pot infligir a l’ésser humà o als seus interessos: ramaderia, agricultura) mentre la bioseguretat fa referència a les pràctiques i procediments operatius però també al disseny, construcció i equipament de la instal•lació (als elements de biocontenció que disposem). L’assignació d’una activitat experimental amb un patogen concret a un nivell de bioseguretat (NBS) s’ha de basar en una avaluació del risc coherent. A un patogen GR 2 se li assigna comunament un nivell de bioseguretat 2, però en circumstàncies concretes (molt altes concentracions del patogen, alta probabilitat de generació d’aerosols, etc.) pot demandar una instal•lació NBS3.

I quin paper juga aquí la bioprotecció? Ja que s’interessa només per aquells microorganismes patògens que poden tenir un doble ús, és a dir, que poden ser utilitzats amb fins «terroristes», el seu camp de preocupació-actuació és menor. Hi ha molts microorganismes dels GR2 i GR3 que no estan en la llista d’Agents seleccionats i… siguem flexibles. En l’inici del brot de la nova grip A (H1N1) a Mèxic les primeres mostres per analitzar fora del propi Mèxic es van vehicular a Canadà, i no al CDC dels EUA, veïns com són, com a conseqüència d’una aplicació estricta de la reglamentació de agents seleccionats que va impedir la seva entrada ràpida en sòl nord-americà.

Si vols que els investigadors facin recerca sobre un patogen i l’etiquetes com GR4 pràcticament ningú hi treballarà (hi ha molt poques instal•lacions que ho permettin). Si s’etiqueta al patogen com a GR3 molts grups sí que podran accedir a investigar, per desenvolupar una vacuna, per exemple. Com veieu, fins a cert punt, un tema de conveniència, com la majoria de temes humans.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (26): Chikungunya? Ens falta poc, ja!

Deja un comentario Publicado por en julio 25, 2014

Ens falta poc, ja. Fa uns dies es van documentar els primers casos autòctons de infectats per Chikungunya als EEUU, a l’estat de Florida, desprès que durant els mesos precedents es reportessin desenes i desenes de casos importats degut al seu veïnatge amb el Carib. El Carib està actualment fortament colpejat per l’epidèmia de Chikungunya que ja porta més de 350.000 infectats.

És una qüestió de probabilitats; la infecció “exitosa” per Chikungunya requereix superar una sèrie d’etapes totes elles habitualment amb una baixa probabilitat:

  • Que un portador infectat rebi la fiblada d’un mosquit (sempre femella),
  • Que en aquest fiblada el mosquit capti sang infectada, que contingui virus, i a prou concentració (per això fa falta que el malalt estigui en fase virèmica, que tingui virus a la sang i això encara que la persona estigui malalta durant setmanes passa únicament uns pocs dies),
  • Que el mosquit sigui competent per permetre la propagació i amplificació del virus (Aedes aegypti i Aedes albopictus, el mosquit tigre, ho són),
  • Que aquest mosquit arribi a fiblar un altre individu i l’inoculi el virus en prou quantitat.

Mentre el nombre de infectats importats és baix la primera baula tendeix a 0 i fa que la transmissió sigui “quasi impossible”.

Tanmateix, si tenim desenes o centenars de casos importats i la població de mosquits (provats com a competents) està en un any “bo” degut a les pluges o a la humitat o a una deficient prevenció humana la probabilitat que s’encadenin, o alineïn tots els factors es fa molt més alta. El Centre Europeu per el Control i Prevenció de Malalties (ECDC) ha afirmat: “La propagació local [en Europa] des d’un cas importat durant l’estiu és possible”.

A Catalunya hem passat de tenir algun cas esporàdic de Chikungunya importat (8 en els últims 5 anys) a tenir-ne més de 30 en els últims mesos. Aquestos casos aniran a més perquè la zona més afectada al mon en aquest moment no és un llogaret amagat a Àfrica o Àsia si no el Carib. República Dominicana, Haití, inicialment i ara Cuba, El Salvador, Colòmbia, Veneçuela, etc. estan reportant entre desenes i desenes de milers de casos i tenim un tràfec continu d’estiuejants i emigrants que van i tornen en aquestes destinacions. Us recorda la situació esmentada abans pels EEUU? A mi, sí.

Encara que previnguts, els estiuejants no es podran protegir a tota hora, tot dia de possibles fiblades de mosquits (ús de repel·lents, pantalons llargs i camises de màniga llarga, mosquiteres, etc.) i poden infectar-se. Pels emigrants, que s’integren i relacionen amb la família que han deixat un canvi d’hàbits cap a una major protecció és inviable i podria ser fis i tot mal vist en l’entorn.

Direm que no és una malaltia greu, ja que causa una febre sobtada, i dolors articulars molt debilitants però que desapareixen en uns pocs dies o setmanes. Accessòriament dolors musculars, nàusees, cansament però res que amenaci la vida del pacient. Però és molt dolorosa, molt incapacitant i pot determinar pèrdues econòmiques quantioses ja que la persona infectada resta fora de combat per setmanes o mesos.

No és una malaltia de declaració obligatòria per part dels metges però ja s’ha activat l’alerta perquè casos amb patologia compatible siguin notificats. Aquests són els pacients que constitueixin el reservori del virus i evitar el seu contacte amb mosquits o zones infestades de mosquits, una prioritat.

 

I un últim comentari. Chikungunya va treure el cap pel Carib a finals de 2013. Ara, mig any desprès, estem ja per sobre dels 350.000 infectats. Una progressió espectacular! direu, però no anormal si considerem que és un virus totalment nou per aquesta àrea, amb tota la població susceptible de desenvolupar la malaltia perquè no estava immunitzada per algun contacte previ recent. Aquesta seria la pel·lícula per Europa? Sí, més que probablement sí, al menys per l’Europa on el mosquit tigre està ben instal·lat (la conca mediterrània) i sigui veí proper (urbanitzacions, llocs humits, etc.).

 

Però aquesta, aquesta serà una altra historia.

avaluació de riscos, Chikungunya, vectors artròpods, virologia ambiental

Comentaris virus-lents (25): Però, que m’heu enviat?

Deja un comentario Publicado por en julio 25, 2014

Fa unes setmanes el Director del Centre de Control i Prevenció de Malalties del EEUU (CDC en anglès), Tom Frieden, va revelar que algú de la divisió de recerca de CDC en influenza havia accidentalment contaminat un vial, que estava identificat per contenir una suspensió vírica de virus influença aviar de baixa patogenicitat, un H9N2, amb el virus d’influenza aviar més mortífer, el H5N1. Aquest vial va ser enviat, posteriorment, com un material de categoria B (de mitjana perillositat) a altres investigadors d’un Laboratori de recerca en aviram del Departament d’Agricultura, que el van fer servir en condicions de bioseguretat més baixes, però correctes per allò que suposadament tenien entre mans, per infectar un desafortunats pollets.

 

Quina va ser la seva sorpresa al veure com el pollets morien als pocs dies mostrant una simptomatologia clínica molt intensa i compatible amb una infecció amb influenza aviar altament patògena i per res semblant a la que correspondria als efectes d’un H9N2!! Al fer proves moleculars el laboratori receptor va confirmar que el H9N2 estava barrejat amb el H5N1 i va destruir virus i materials (ho notifica al CDC el 23 de maig, que aquell mateix dia fent proves equivalents havia arribat a idèntiques conclusions). Cap investigador o tècnic, però, va infectarse ni van emmalaltir, la qual cosa demostra que si bé “mortal” un cop infecta un cos humà, el Highly Pathogenic Avian Influenza virus (HPAIV) H5N1 té seriosos problemes per “entrar-hi”.

 

El treball amb virus d’alta patogenicitat es fa dins instal·lacions de biocontenció que eviten l’escapament no intencionat del virus a l’exterior per sistemes diversos. Addicionalment aquestes instal·lacions disposen d’equips de protecció individual més astringents per evitar la infecció dels propis treballadors. Finalment també existeixen mesures de protecció o custodia que redueixen el risc d’un ús o alliberament malintencionat d’agents patògens (accessos biomètrics, control d’estocs, vigilància per càmeres, etc.). Els investigadors que treballem en aquests centres pensem que els nostres laboratoris son molt segurs, i realment ho son. Però “molt segurs” no significa que el risc sigui “0”; mai ho serà. Tècnicament quasi ho son; de fet som els éssers humans els que fem “pujar” la probabilitat d’un incident.

 

El factor comú d’aquest incident amb H5N1 i de d’incident amb àntrax de les passades setmanes a EEUU, o del esmentat en la entrada 19 del blog, és que en tots els casos està involucrat la errada humana (no hi ha una errada d’equip o tècnica). “No matter how many palm readers and ventilation systems and redundant whatever you have, you can’t stop human error” diu Lipsitch. Marc Lipsitch, professor de la Harvard School of Public Health va escriure premonitòriament un article al New York Times fa unes quantes setmanes en el que avisava de més incidents biològics a laboratoris després de l’informe de treballs insegurs amb àntrax. Compte!! No te cap mèrit, d’incidents de seguretat biològica amb agents “seleccionats” (en el argot vol dir “realment” perillosos, potencialment útils per bioterrorisme) algunes estadístiques als EEUU apunten a un parell … per setmana (font: CDC).

 

En resum, que si en els millors laboratoris (o en els que tenen més mitjans) aquests incidents es donen, es pregunten alguns experts, podem realment esperar que altres laboratoris del mon que manipulen mostres equivalents ho facin millor en termes de seguretat biològica?

 

I ja posats a preguntar com és possible que un resultat confirmat de contaminació creuada per H5N1 obtingut per dos laboratoris (un d’ells, el CDC) en data 23 de maig no sembla que s’hagi notificat oficialment fins el 9 de juliol al propi CDC? Que va fallar en la cadena de informació?

 

En algun moment del futur espero contestar parcialment aquesta pregunta.

 

Però, aquesta, aquesta serà una altra historia.

avaluació de riscos, biocontenció, bioseguretat, Influenza aviar H5N1, instal·lacions bioseguretat

Comentaris virus-lents (23): Ébola virus, mortal però làbil

Deja un comentario Publicado por en julio 16, 2014

El virus Ébola és fàcilment transmissible però unes poques i barates barreres primàries redueixen molt el risc si s’està fent treball de camp o tenint cura dels malalts (Àfrica). Aquestes tècniques inclouen porta roba tancada protectora (una granota), guants, una mascareta filtrant i protecció ocular (millor ulleres estanques, encara que també son valides les pantalles).

En condicions de camp, abans de retirar-se aquestes proteccions cal rentar-se bé els guants (els elements més exposats) amb aigua i sabó. Els guants rentats caldria que fossin descartats (sempre un sol ús; en algun cas s’han vist imatges de guants de goma, tipus cuina, assecant-se al sol en un patí d’hospital de campanya africà desprès de la seva desinfecció; és una pràctica correcta però lligada a les constriccions econòmiques). Un cop retirada aquesta indumentària protectora un intensiu i llarg rentat de les mans amb aigua i sabó fa la resta. Si no hi ha sabó es poden fer servir antisèptics de base alcohòlica.

En zones no endèmiques (Europa, Amèrica) la manipulació es fa estrictament en Laboratoris NBS4 (ja que es considera un patogen GR4, veure entrada 22 del blog), e implica treballar amb indumentàries segellades amb pressió positiva, i manipulació en Cabines de Seguretat Biològica. En el procés de sortida del laboratori, l’investigador rep una dutxa química que descontamina la indumentària (que evidentment es hidròfoba, impermeable) abans de retirar-se-la.

El virus Ébola pot ser letal un cop infecta un individu però es un virus molt làbil, molt dèbil, quan s’ha d’enfrenar a l’acció de desinfectants, agents inactivadors o fins i tot al propi medi ambient.

El virus Ébola és un virus embolcallat de genoma ARN. Com tots els virus embolcallats, amb una membrana que deriva de la cèl•lula infectada, és bastant sensible als solvents de lípids (detergents) i també a agents oxidants com l’hipoclorit sòdic (el lleixiu domèstic), els compostos fenòlics, el metanol, l’àcid peràcetic, aldehids com el glutaraldehid (a 2%), el formaldehid, i una solució d’àcid acètic al 3% (pH2,5). El vinagre acostuma a estar entre el 3% i el 4% d’àcid acètic, per exemple.

El virus Ébola és també prou sensible a condicions ambientals habituals o a tractaments físics de inactivació molt directes i “econòmics”. Per exemple s’inactiva bullint el líquid per 5 min, o escalfant a 60ºC un cop passats 60 minuts, o a 75ºC per 30 minuts. També s’ha descrit inactivació per llum UV (per tant es veu afectat per la radicació solar) o per raigs gamma (a 1.2 x106 rads, aquesta sí és una tecnologia cara). Tot és una qüestió de probabilitats, però; un estudi de Sagripanti i col•laboradors al 2011, per temps de exposició a la llum UV de fins a 30 segons, demostrava que un 3-4% dels virus Ebola presents encara retenien la seva infectivitat, al estar associats i protegits per restes cel•lulars. Una exposició molt més perllongada de ben segur seria més efectiva però no està quantificada.

A l’ambient el virus Ébola pot persistir infecciós en líquids i dessecat sobre superfícies per uns pocs dies mentre la majoria dels virus entèrics de transmissió fecal oral poden retenir la infectivitat per mesos (veure el cas de Norovirus a l’entrada 16). La infectivitat roman estable per uns quanta dies en condicions de refrigeració (4ºC) i es manté inalterable a -75ºC (és el mètode de conservació als laboratoris de virologia).

Una protecció respiratòria eficaç i evitar que el virus entri en contacte amb qualsevol de les nostres mucoses, i la nostra pell, evitarà el contagi. Tot allò susceptible de estar contaminat i que es vulgui conservar és fàcilment descontaminable (ítem a ítem i amb molta cura, una feina molt entretinguda). Per la resta el millor és l’eliminació per tractament amb lleixiu o tèrmic.

Abandonat a la seva sort en el medi ambient, el virus Ébola, per l’acció combinada de temperatura (radiació solar), acció de raigs UV (radiació solar), dessecació (vent i radiació solar), acció microbiana, i altres paràmetres, no persisteix més enllà d’uns dies, o alguna setmana. Un àrea exterior contaminada és probablement «segura» en unes poques setmanes.

Probabilitat i seguretat no sempre es donen la mà, tanmateix.

Però aquesta, aquesta serà una altra història.

avaluació de riscos, bioprotecció, desinfecció, Infeccions Laboratorials (LAIs), virologia ambiental, virus hemorràgics, Zoonosi

Comentaris virus-lents (21): Bioseguretat i biocontenció; un Post-Grau biocontingut

Deja un comentario Publicado por en julio 15, 2014

Aquest mes d’octubre tindrà lloc la segona edició del Curs de Postgrau de la Universitat Autònoma de Barcelona-UAB-sobre Estratègies en Bioseguretat i Biocontenció. S’impartirà entre el 6 al 10 octubre 2014 en horari intensiu.

Aquest curs, organitzat per la Facultat de Biociències i la Facultat de Veterinària, està dirigit a estudiants, llicenciats, graduats i professionals del sector biomèdic, biotecnològic, veterinari i agroalimentari que vulguin adquirir coneixements bàsics en matèries de bioseguretat i biocontenció (que no son conceptes sinònims, veure Comentaris virus-lents (2)), en els seus aspectes biològics, tècnics i regulatoris. Està sota la supervisió de l’oficina de Medi Ambient de la UAB i amb el suport de l’Associació Espanyola de Seguretat Biològica-AEBIOS.

En aquest postgrau fem docència un panell de 12 professors, pertanyents a diferents universitats, instituts de recerca i empreses, que porten molts anys implicats professionalment en temàtiques de bioseguretat. El curs es donarà en castellà i anglès.

Respecte les temàtiques que es tractaran i discutiran al curs tindríem: una perspectiva històrica de la Bioseguretat; aspectes estructurals i de disseny d’instal•lacions; equips de protecció individual i col•lectius; avaluació i gestió del risc (una introducció la teniu a Comentaris virus-lents (4)); control del risc; gestió de residus biològics, transport de material biològic (infecciós); resposta a emergències biològiques, disseny d’un programa de Bioseguretat.

Inclou també una visita explicativa a una Unitat de Biocontenció, la del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA), on esperem ensenyar-vos i explicar-vos el que ens demaneu.

La matriculació es realitza a través de la pàgina web de l’Escola de Postgrau-http :/ / http://www.uab.es/postgrado/-, on es pot trobar més detalls sobre el curs. El termini de matriculació es va obrir l’1 de juliol, per a una oferta de 10 places.

Una oportunitat per veure una vessant una mica extrema de la microbiologia i de la virologia, lligada a un seguit conceptes tècnics, enginyerils, i normatius.

Per fer boca, les properes setmanes farem algunes entrades al blog sobre aquests temes.

Però, aquestes, aquestes seran definitivament altres històries.

avaluació de riscos, biocontenció, bioprotecció, bioseguretat, desinfecció, Grups de risc biològic, instal·lacions bioseguretat

Entradas siguientes →