comentarisviruslents

El treball amb microorganismes patogens dels nivells GR2 a GR4 es fa dins instal•lacions dissenyades a aquest efecte, ja siguin laboratoris de recerca universitaris, d’altres centres d’investigació, hospitalaris, o d’empreses. És en aquests centres on aplicarem les mesures de bioseguretat recolzant-nos en els elements de biocontenció, i on, si escau, sotmetrem a regulacions de bioprotecció a una part (o la totalitat) de la nostra feina i personal.

Durant el disseny i construcció d’instal•lacions de nivells de bioseguretat 3 i 4 (NBS3 i NBS4, respectivament), les futures necessitats de biocontenció i bioprotecció han de jugar els papers principals. Tots els requeriments operacionals i de treball haurien d’estar llistats en un document que inclogui les futures activitats i processos a executar, i una avaluació del possible increment de necessitats i com es podrien satisfer les mateixes (ser “flexibles” en el futur). És evident que no podem esperar que els investigadors (microbiòlegs en el nostre cas) liderin aquestes activitats, però han de ser ells els que delimitin el terreny de joc, ja que els requeriments de bioseguretat (que seran la suma de procediments normalitzats de treball més les capacitats de biocontenció de la instal•lació) sí que són responsabilitat del personal de suport tècnic i científic que quedarà al càrrec una vegada aquesta es posi en marxa. Aquest és el moment d’arquitectes, enginyers i equips constructius (moltes vegades UTEs: Unions Temporals d’Empreses). Seran ells els que decidiran, per exemple, que en instal•lacions NBS3 o NBS4 s’han d’utilitzar uns materials constructius i no altres (per exemple formigó i no maó), i que els segellats de les conduccions es faran amb un o altre segellador, o on col•locar les vàlvules antiretorn als circuits, etc.

També és el moment de decidir quin tipus i extensió de bioprotecció volem instal•lar en el nostre edifici: circuit tancat de càmeres que vigilin el perímetre de l’edifici, circuit tancat de càmeres pels boxes d’experimentació animal per a la vigilància dels mateixos, zones d’accés gradualment més restringit (com les pells d’una ceba) mitjançant lectors de targetes o lectors biomètrics o fins i tot revisions personals que de fet no estan restringits a les instal•lacions NBS3 i NBS4 i també poden ser implantats en instal•lacions NBS2.

La construcció d’instal•lacions NBS3 o NBS4 és tècnica i tecnològicament molt complicada, i hi ha pocs estàndards universalment acceptats (IVBWG, 2006). De fet, moltes tecnologies o aplicacions en bioseguretat, biocontenció i bioprotecció estan en continu desenvolupament i amb millores anuals contínues (tractaments de residus, sistemes d’extinció d’incendis, sistemes d’estanquitat o hermeticitat, etc.). Molts sistemes complexos han d’unir la seva activitat de manera cooperativa: sistemes HVAC (Heating, Ventilating and Air Conditioning), sistemes de filtració d’aire (HEPA o ULPA), la seva ubicació i el seu control, tractaments d’aigües i efluents contaminats (ja bé siguin tèrmics, per lots o en flux continu o químics, per hidròxid sòdic o hipoclorit), sistemes de descontaminació (de personal per dutxes d’aire o aigua, de sales o aparells per fumigació amb peròxid d’hidrogen vaporitzat o formaldehid), sistemes d’extinció d’incendis , sistemes d’accés de seguretat, però també components arquitectònics o estructurals (hermeticitat de portes i finestres, parets i pintures resistents a cops i reaccions químiques promogudes pels desinfectants utilitzats, etc.). Qualsevol decisió errònia, o simplement no encertada, pot tenir importants repercussions en el cost final.

De fet, una de les més usuals decisions dolentes en una instal•lació de biocontenció és l’estalvi de diners en l’etapa constructiva eliminant redundàncies i sistemes flexibles. No és redundant, sinó fonamental, disposar d’alternatives a un tall de subministrament elèctric (mitjançant generador propi ben dimensionat o connexió a una altra línia), d’aigua (mitjançant tancs d’emmagatzematge que permetin suplir temporalment la falta de subministrament), o avaries en aparells o sistemes clau: els ventiladors d’impulsió i extracció (aquests ventiladors determinen les depressions en gradient que són la base de tota biocontenció; haurien d’estar duplicats, com a mínim, dos ventiladors d’extracció i dos d’impulsió, per arribat el cas, procedir a una desconnexió puntual d’una parella impulsió/extracció sense afectar la biocontenció, i per tant la bioseguretat, que no l’bioprotecció, aquí aquesta no juga cap paper), l’incinerador (mitjançant un mètode alternatiu de processament de les carcasses animals com pot ser la hidròlisi alcalina) o el sistema de descontaminació de líquids (alternant un sistema químic, per hidròxid sòdic, per exemple, i un altre tèrmic, ja sigui en bateria o en flux continu, amb la possible alternativa d’ozonització dels efluents finals). Si és econòmica i espacialment possible, totes les redundàncies i alternatives possibles han de ser incloses, treballant com a sistemes commutables. Aquests criteris de redundància són gairebé imperatius en una instal•lació NBS3 o NBS4, perquè… Què faríem amb una instal•lació de biocontenció en marxa si de sobte perdéssim la pressió negativa o fóssim incapaços de processar el residu líquid i sòlid que generem cada dia?

Els costos constructius d’una instal•lació NBS3 típicament són entre un 200 i un 400% superiors a una instal•lació NBS2 equivalent i aquesta diferència de costos es fa encara més gran (entre un 200 i un 800%) quan en les dues instal•lacions incloem els costos operatius. Avís per a navegants: ja que els costos de manteniment operatiu de les instal•lacions d’alta biocontenció són extremadament alts (consum energètic, manteniment, personal tècnic altament qualificat) aquests excedeixen ràpidament els costos constructius. Només si abans d’iniciar el disseny i la construcció s’ha garantit un programa de finançament adequat a llarg termini la instal•lació podrà tenir èxit i ser plenament operativa.

Un cop finalitzada la construcció, controls sistemàtics de compliment d’especificacions (sistemes elèctrics, controls d’accés, punts crítics de biocontenció com serien els conductes i penetracions, etc.) i exigents proves de validació han de ser executades. Aquestes validacions, que controlen i registren els paràmetres crítics d’acord amb les especificacions protocol•litzades, ens donaran una imatge realista de les capacitats de la nostra instal•lació pel que fa a la biocontenció. Encara que aquestes proves són realitzades per companyies externes expertes han de ser molt seguides molt de prop pel personal científic responsable de la gestió de la instal•lació perquè forma part del nucli dur de les seves responsabilitats i tasques. Aprofitant aquest període de validacions, s’ha entrenar intensament al personal tècnic propi en tots els detalls dels sistemes, procediments i activitats de manteniment. Una formació inicial intensa del personal de laboratori en el compliment estricte de les normes de la instal•lació (aquí sí podem fer una equivalència estricta a normes de bioseguretat) ha de romandre per sempre com una activitat de prioritat màxima.

Un cop finalitzades totes les validacions (no només dels elements estructurals de l’edifici sinó d’autoclaus, air-locks i sistemes de descontaminació associats, Cabines de Seguretat Biològica, centrifugues, etc.) i superades amb èxit, la instal•lació està preparada per iniciar les seves activitats, encara que periòdicament el laboratori haurà de revalidar tots els sistemes crítics.

I és aleshores quan cal que estem preparats per allò impredictible.

Però aquesta, aquesta és una altra història.