comentarisviruslents

Ja portem unes quantes epidèmies d’Ébola, a la República Democràtica del Congo (1976, 1977, 1995, 2007, 2008), a Sudan (1976, 1979, 2004), Gabon (1994, 1996, 1997, 2001) República de Congo (2001, 2003, 2005) Costa d’Ivori (1995), Uganda (2000, 2007) a més de l’actual. De brots de Marburg (l’altre gènere de Filovirus) s’han descrit a Alemanya i l’antiga Iugoslàvia (1967), Zimbabwe (1975), Kenya (1980, 1987), República Democràtica del Congo (1998-1999), Angola (2005) i Uganda (2007). Fins ara, semblava que Ébola tenia un patró epidemiològic més proper a zones de boscos i selves del centre i l’est d’Àfrica, mentre Marburg estava més lligat a àrees mes obertes (menys humides, menys boscoses) de les mateixes àrees. Amb aquesta última epidèmia aquest patró ha quedat una mica en quarantena.

En alguns llocs (Gabon, República del Congo) la majoria del brots de Ebola Zaire s’han associat a la manipulació de carcasses infectades, especialment grans primats i antílops de mida mitjana (duikers). Tanmateix un animal que és trobat mort i que mostra de forma molt aguda la malaltia no pot ser el reservori natural del virus, no pot ser el lloc on el virus es mantingui.

Des de fa més d’una dècada s’atribueix aquest paper als ratpenats. Anem a discutir-ho.

Quatre paraules sobre el presumpte culpable
Els ratpenats son únics entre els mamífers. De les 5000 especies conegudes de mamífers, un 20% son ratpenats. Breument, algunes característiques:

• Evolutivament mandrosos. Els ratpenats, respecte a la resta de mamífers han canviat relativament poc, però van sorgir a l’historia evolutiva matinerament. El seu origen es trobaria fa uns 50 milions d’anys, coincident amb una època d’ascens de les temperatures globals. Alguns dels virus zoonotics que es troben als ratpenats, com els henipavirus y els lissavirus (el virus de la ràbia, per exemple), suggereixen una llarga història de coespeciació i cohabitació (que ha arribat a un “no nos vamos a hacer daño entre nosotros, no?”). Al compartir un tronc comú i haver evolucionat “poc” els virus adaptats als ratpenats poden estar fent servir receptors i vies bioquímiques que estan a la base de la biologia d’altres mamífers i per tant son potencialment transmissibles. Dit d’una altra manera s’aprofiten del mínim comú múltiple que tenim els mamífers.
• Són els únics mamífers que poden volar. Poden arribar a cobrir llargues distàncies, entre 600 i 1000 km en espècies migratòries entre EEUU i Mèxic. El intercanvi de virus entre espècies emigrants i d’altres sedentàries ha estat provat pel cas del virus de la ràbia.
• Torpor i hibernació. Algunes famílies de ratpenats poden entrar en un torpor diari o una hibernació estacional per conservar l’energia a les nits fredes o als mesos hivernals, respectivament. Se sap que els virus infectant ratpenats sobreviuen l’hivern.
• L’aïllament de virus i els estudis serològics indiquen que molts virus poden causar infeccions persistents als ratpenats, i poden alliberar-se per llarg períodes de temps (femtes, saliva) sense que hagi evidencia clínica de malaltia (és el cas de lyssavirus, virus de la ràbia, i dels flavivirus). A més està descrita que la presència d’anticossos neutralitzants (aquelles molècules que s’uneixen als virus i el “neutralitzen”, el marquen per a la seva eliminació pel nostre sistema immunològic) no és incompatible amb la presencia de virus infecciosos i la seva dispersió.
• Llarga vida. Moltes especies de petits ratpenats tenen esperances de vida de 25 anys. Aquesta extrema longevitat d’aquest petits mamífers està totalment fora d’escala de la gràfica de regressió lineal entre l’esperança de vida i el ratio d’activitat metabòlica funció del pes corporal (o més ben dit de la relació pes i volum corporal). Si us pareu a pensar, els animals petits viuen una temporada, uns pocs anys com a molt; els “grans” mamífers viuen dècades i dècades. Els ratpenats trenquen aquesta norma. Aquesta llarga vida incrementa el seu potencial dispersor de virus, tenint en compte que semblen quedar persistentment infectats per mesos o potser per anys.
• Els ratpenats son probablement els mamífers més abundants numèricament, i si exceptuem humans i potser rosegadors, els mamífers terrestres més extensament distribuïts (únicament no es roben al continent antàrtic).
• Comportament gregari: Moltes espècies de ratpenats son gregàries i s’acumulen en altes densitat dins de coves, però també en arbres, per exemple. Aquesta densificació no fa més que afavorir una potencial transmissió intra-espècie (dins individus de la mateixa espècie) però també inter-espècies si dos o més especies comparteixen l’espai. S’han arribat a comptabilitzar 300 individus penjats en un peu quadrat (30x30cm), en colònies de varis milions d’individus.
• Els ratpenats tenen ecolocalització i la fan servir per evitar obstacles i capturar preses (insectes per exemple). Des de punt de vista que ens ocupa això no tindria més transcendència si no fos que la producció del crit o de la senyal d’alta freqüència genera gotetes minúscules, aerosols, de fluids orofaringis, mucus, saliva, que permet la transmissió de virus entre individus propers.

Bé, ja coneixem una mica el nostre actor, que és ben bé un porta-virus (tant de virus coneguts com de virus encara per descobrir). A la propera entrada començarem a “acusar-lo” formalment.

I ja veureu que aquella, aquella serà una altra història.